La pregunta del milió de Franco

Si amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort Franco aixequés el cap i li fos concedit el desig de formular una sola pregunta sobre què ha passat en aquest mig segle, el primer impuls que tindria seria el de demanar si encara es manté la unitat d'Espanya. Però com que només podria fer una pregunta, mataria (hi tenia la mà trencada) dos ocells d'un tret i demanaria si encara es manté la monarquia. Al cap i a la fi, va ser la seva gran aposta personal de futur, perquè, en la seva visió tradicionalista, república equivalia a desordre i monarquia a unitat.

Sabia que mort el dictador, mort el règim, i que una monarquia era l'única bala que li quedava a la recambra per garantir una vida sense judicis ni presons per als franquistes, per facilitar la reforma política (que no la ruptura) i per situar en el frontispici constitucional del règim que hagués de venir la indissolubilitat nacional.

Joan Carles de Borbó mateix ha tornat sobre la famosa escena en el llibre de memòries que ha publicat. Al final dels seus dies, Franco només li demana una cosa: que mantingui la unitat d'Espanya. En el cas espanyol, la petició revela una inseguretat profunda, atàvica, sobre la viabilitat d'un projecte compartit que no depengui de la força armada i no hagi de viure en llibertat vigilada. Es tracta d’una debilitat paradoxal per a algú que va guanyar una guerra civil, va liquidar físicament l’oposició i parlava de la "unitat de destí". Una inseguretat que connecta amb la d'alguns discursos d’avui i amb aquest paràgraf on Joan Carles explica que de vegades havia de parar-li els peus a Jordi Pujol. Llegit ara és patètic.