El present galdós d'Espanya
El present d’Espanya és galdós. Políticament parlant, esclar. El Pedro Sánchez suposadament regenerador s’ha enfangat en la corrupció sistèmica, una tradició peninsular endèmica que va tenir mig segle àlgid amb la dictadura de Paco l’assassí i a la qual la democràcia, en lloc de fer net, ha donat una vergonyosa continuïtat. El PSOE sanchista s’havia presentat com una vacuna a aquesta malaltia tan arrelada. Però no. El fiasco és monumental. I la decepció de la bona gent, encara més. Bé, ara diuen que s’hi posaran de debò amb un pla que bla, bla, bla... De debò? Tant de bo.
Però hi ha un problema més greu: l’alternativa PP-Vox. Perquè al costat d’aquest socialisme que segueix sent cau d’aprofitats, l’Espanya política galdosa d’avui té una dreta que duu genèticament impresa la pitjor herència del passat (el franquisme falangista d’Abascal) i que prefigura el pitjor futur polític distòpic possible (el trumpisme ayusista). Potser Sánchez sobreviurà la legislatura, però el dia que caigui o convoqui eleccions, el que pot venir és de vertigen i mareig. Com amb els incendis, estem avisats: Espanya està molt emboscada, amb una forest altament inflamable. Quan governin el PP i Vox, el que practicaran serà la política de terra cremada. Ja n’estem veient mostres fefaents i feridores al País Valencià i les Illes. En tots els camps: combat contra el català, urbanisme descontrolat, més turisme a galet, persecució de la dissidència ideològica, desmuntatge de polítiques socials... I, a més, una dramàtica inutilitat i un cinisme contrastats, com hem vist amb la DANA.
De moment, però, és notori que Feijóo no se’n surt. No ha sabut aprofitar cap dels monumentals esculls amb què ha topat Sánchez. Està més pendent del que diguin Abascal i Ayuso que de fer una oposició coherent i seriosa. Un dia obre les portes a pactes amb els seus possibles socis de la dreta basca i catalana i l’endemà els fustiga (sobretot el PNB) o els ignora (Junts) en seu parlamentària. No té mesura ni credibilitat. Feijóo és l’autèntic salvavides de Sánchez. No només no li fa ombra, sinó que la seva pretesa ombra paradoxalment el protegeix. Va tan sobreescalfat, Feijóo, que s’acabarà cremant, si no ho està ja. Així com només cal donar temps al temps per veure la fi de l’equilibrisme d’un Sánchez que s’ha acostumat a caminar a la corda fluixa, també només és qüestió d’esperar a veure quan els populars aparten Feijóo i donen pas a la incendiària Ayuso, ella sí capaç d’encendre-ho tot, que és ara el que es porta en la dreta populista mundial.
Així doncs, ERC i Junts faran bé ara d’arrencar tot el que puguin –en termes de finançament, infraestructures i llengua– d’un PSOE i un Sánchez que els necessiten per sobreviure, perquè la propera etapa serà de resistència contra el falangisme-trumpisme. La qüestió és que els acords que puguin venir continguin un bon blindatge jurídic i pressupostari o, altrament, el desmuntatge està assegurat. I el mateix val per al PSC i la presidència d’Illa: ara és el moment de reforçar l’autogovern. Cal preparar-se per fer front a l’onada recentralista i ultraconservadora que s’albira en l’horitzó, una onada, per cert, a la qual també podria sucumbir el mateix PSOE quan un dia, perdedor, vagi a la deriva: la seva ànima jacobina sempre està latent.
L’Espanya galdosa i fratricida és recurrent. Tard o d’hora acaba retornant, com un malson. I com més s’atonyinen, més hi perdem tots, en especial els que marquem la diferència nacional que tant els costa de pair: els catalans. Per això no augura res de bo aquest reescalfat clima guerracivilista madrileny. Segur que les garrotades a Sánchez ens acabaran abonyegant a nosaltres. Ho repeteixo, preparem-nos. Acumulem forces i guanys concrets (encara que quedin lluny de l’ideal processista). Arrepleguem tot el que es pugui, sí. I si els mals auguris no es complissin, cosa que em faria molt feliç però que dubto, tot això que tindrem guanyat.