El president delirant
El periodista satíric italià Michele Serra ha fet fortuna amb aquesta sentència: “Els nord-americans tenen molta sort: quan van a exportar la llibertat a algun país, sempre hi troben petroli”. La frase ens deixa un somriure trist a la cara, perquè amaga una cruel descripció d’una potència decadent i criminal. Els EUA de Trump, en coalició amb el govern militarista d’Israel, i el vassallatge dels seus satèl·lits de l’extrema dreta europea i llatinoamericana, han esdevingut una amenaça planetària. I com que són el país més poderós d’allò que encara anomenem civilització occidental, ens deixa a tots, com a catalans i europeus, en una situació de desemparament i desconcert, observant un camp de batalla geopolític on ja no es confronten idees o principis, sinó que una colla d’homes vells sense escrúpols s'hi disputen la influència i l’accés a les matèries primeres com si fossin autèntics pinxos de barri.
Tots els politòlegs es deuen estar preguntant si l’accés al poder de Donald Trump ha estat la causa o la conseqüència de l’actual situació, de la mateixa manera que els historiadors s’han preguntat durant dècades si una mort prematura de Hitler hagués pogut evitar l’hecatombe mundial. No es pot menystenir el factor personal en el curs dels esdeveniments col·lectius, però em temo que el trumpisme és un signe dels temps, i que si un franctirador acabés amb ell, la deriva militarista, patriotera i autoritària es mantindria igual als EUA, amb l’afegit d’un màrtir que segurament es faria un lloc al Mont Rushmore. Trump és una malaltia del capitalisme ultraliberal, de la decadència moral nord-americana, de la moderna tecnocràcia mediàtica i la seva derivada, és a dir, la banalització de l’opinió pública, que ha esmicolat els contraforts intel·lectuals i ètics que, fins no fa gaire, tenien el poder de curtcircuitar el populisme.
Trump va ser, inicialment, un personatge narcisista i ridícul que avergonyia la meitat dels nord-americans i que els humoristes ridiculitzaven de forma paternalista. Al cap i a la fi, veníem d’Obama; no podíem suposar que els EUA en conjunt haguessin esdevingut un manicomi. Avui dia, Trump és un monstre capaç d’escampar la mort i la destrucció de forma irreflexiva, sense cap altre interès que no sigui el de les elits extractives del seu país, i amb un menyspreu absolut cap al dret internacional, els drets humans i fins i tot el sentit del ridícul. El pitjor de tot, però, és que el seu model de comportament ha validat totes les formes de satrapisme i immoralitat en la política internacional. Ni les Nacions Unides, ni l’OTAN ni la Unió Europea, com sempre tenallada pels nacionalismes, han sabut plantar-li cara. L’única llei de la diplomàcia és la del més fort.
Potser alguns esperaran que condemni severament l’abjecte règim iranià, però ara, justament ara, no em dona la gana de fer-ho. Tinc altra feina: denunciar la política testosterònica de Trump que, a més de resultar criminal, és un factor d’inestabilitat planetària, pot abocar-nos a una nova recessió i ha deixat en segon terme els problemes globals que abans ens semblaven inajornables, com ara la crisi climàtica, les migracions i la pobresa. El futur ha esdevingut un problema global i les inquietuds domèstiques, de cop i volta, s’han convertit en una niciesa aparent. Continua essent legítim preocupar-se pel preu de l’habitatge, per Rodalies o la mala salut de la llengua. Els carrers s’omplen el 8 de març, l’11 de setembre i sempre que els mestres o els sanitaris diuen prou. Però cal molta més energia, cal un voluntarisme de pedra picada, per mobilitzar-se en favor de qualsevol causa pròpia quan el món sencer, on som tan petits i perifèrics, sembla haver embogit.