President fort, President fràgil / Els tics d’Arrimadas

President fort, president fràgil

Junts pel Sí va guanyar les eleccions per golejada però no va obtenir la majoria absoluta requerida pel mateix Artur Mas durant la campanya. A partir d’aquí, política. És a dir, negociar per tenir acords amb alguna altra força parlamentària. Per a l’objectiu comú de tirar el procés endavant, Mas només té la possibilitat de la CUP. Per aquí o per la porta. Investit o envestit? Aquesta és la qüestió que ens empipa a molts. Fer política és negociar però també cedir. I aquí, després del segon no de la CUP en una setmana (“un no tranquil”, això sí), només sembla que cedeixi una de les parts. Malgrat el revés a dues mans, m’agrada que Mas no tiri el barret al foc i no regali la victòria als qui malden perquè plegui, conscients que sense Mas, o amb unes noves eleccions al març, el procés se’n va en orris. Vull pensar que aguanta, suposo, més per orgull i compromís que per vanitat o per necessitat de tapar vergonyes de partit. A hores d’ara què tenim? Un Mas que, per continuar, fa unes propostes imaginatives, per no dir estranyes. Si ell és president ja no es tornarà a presentar, la legislatura durarà divuit mesos i, novetat d’aquest dijous, d’aquí deu mesos se sotmetrà a una moció de confiança per saber si la majoria parlamentària l’envia cap a casa. Encara més, abans de començar ja ha reordenat les carteres de govern que havia pactat amb ERC. Algú pot pensar que amb aquestes tres macroconselleries està diluint massa el paper de la presidència. I, mentrestant, un Artur Mas cada cop més fràgil. Qui dia passa, Espanya empeny. En el moment que hem precipitat el xoc de trens amb l’Estat, estem més dèbils perquè, per a la legislatura més important, no tenim president ni govern. El celebrat espot de campanya de la CUP ho deia molt bé: “Anem a poc a poc perquè anem lluny”. El problema no és la velocitat, tenen raó. El preocupant seria que anéssim contra direcció.

Els tics d’Arrimadas

En un tres i no res, Inés Arrimadas ha passat de ser un nom que no havíem sentit mai a ser la cap de l’oposició del Parlament, aquell càrrec que Ciutadans va demanar que se suprimís tan sols fa dos anys. L’ascensió de Ciutadans a Catalunya diu molt del ganxo del seu partit, de la polarització que ha provocat el procés i, també, de l’esfondrament del PSC i d’un paper cada vegada més residual del PP català. L’ascensió d’Arrimadas diu molt d’una llicenciada en dret, amb bona oratòria, notable telegènia i que ha sabut aprofitar l’estela de la popularitat mediàtica d’Albert Rivera. La crítica considera — potser de manera no prou justa — que està massa pendent del telèfon mòbil, com si anés rebent les consignes que toca dir a través de missatges als quals recorre com si fossin comodins del públic, o del partit. Cap d’aquestes característiques no em neguitegen. Em preocupa, en canvi, una mena de tic, una crossa argumental que ja li he sentit moltes vegades. “Com a democràtes que som, respectem la decisió del Tribunal”, va dir quan es va saber que el Constitucional permetria que se celebrés el ple del Parlament de dilluns passat. En poques setmanes he sentit Arrimadas amb Bassas, Freixas, Terribas o Cuní i, a tot arreu, de cop i volta, ha deixat anar una frase molt similar. “Com a demòcrata, respectaré el Tribunal Constitucional si inhabilita Mas”. “Respectaré les decisions dels tribunals, sóc demòcrata”. Quan ho has de repetir tantes vegades, malament rai. Il va de soi. Naturalment que som demòcrates, només faltaria. Ho som tant que a Ciutadans intentem que Xàtiva no nomeni Raimon com a fill predilecte de la seva vila. Som tan demòcrates que abandonem el Parlament per no votar una moció contra el franquisme que presentava Iniciativa. Potser, com diuen a Jerez de la Frontera i a Sant Fost de Campsentelles, “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”.