Pressupostos: l'oxigen de la universitat pública
El rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, s’emociona quan explica l'honoris causa que acaba de lliurar a la directora mèdica de BioNTech: “Estan a un pas de poder trobar una vacuna per al càncer. Sabeu què significa, això?” Ens ho diu al grup de membres del Consell Social de la UB, reunits un fred matí de març. L’alemanya Özlem Türeci, efectivament, ha predit que d'aquí a deu anys tractar el càncer amb vacunes d’ARN serà habitual. Aquesta és una de les “coses meravelloses”, com diu el rector, que passen a les nostres universitats quotidianament i que no sempre reben l’atenció que mereixen.
La Universitat de Barcelona s’ha situat, en els rànquings internacionals, entre les millors universitats del món. És la primera institució educativa de Catalunya, un actiu col·lectiu que sosté bona part del nostre capital científic i cultural. Sabem –perquè l’evidència comparada ho confirma– que cap país no prospera sense un sistema universitari públic sòlid. Aquesta constatació esdevé especialment rellevant en un moment en què les universitats privades creixen de forma accelerada, fins al punt que estan a un pas de superar les públiques en algunes ciutats espanyoles.
Però hi ha un taló d’Aquil·les. El sistema universitari públic no sobreviurà sense uns pressupostos forts i orientats específicament al seu desenvolupament. Els efectes de la no aprovació de nous pressupostos a la Generalitat (i, per tant, de la pròrroga dels anteriors) no són neutres, sinó acumulatius i estructurals. Si no hi ha nous pressupostos, el lloc de la universitat pública serà progressivament ocupat per la privada. En un context altament competitiu, quedar-se quiets significa, en realitat, retrocedir.
El primer gran fre és el finançament. Fa anys que les universitats arrosseguen un infrafinançament estructural que limita la seva capacitat de créixer i innovar. Sense nous comptes, aquest dèficit no només es manté, sinó que es consolida. L’objectiu d’assolir un finançament equivalent a l’1% del PIB, reiteradament demanat pels rectors, queda, de facto, fora d’abast. Aquesta manca de recursos impacta directament en la capacitat de planificar, captar talent, impulsar recerca, establir aliances internacionals… Amb pressupostos prorrogats, qualsevol planificació plurianual esdevé paper mullat.
Un dels àmbits més tensionats és el del personal. El sistema afronta una jubilació massiva en els pròxims anys, tant de professorat com de personal tècnic i de gestió. Sense marge pressupostari, aquestes places no es poden substituir ni es poden millorar les condicions laborals. El resultat és conegut: més precarietat, més dificultats per retenir talent i una erosió lenta, però sostinguda, de la qualitat acadèmica.
També queda compromesa la imprescindible equitat. Les polítiques de beques i ajuts, claus per garantir l’accés universal a la universitat, depenen de la disponibilitat de recursos públics. Sense nous pressupostos, ampliar aquestes mesures és inviable, i això pot traduir-se en una universitat potencialment menys inclusiva i, per tant, menys justa.
A tot plegat s’hi suma el repte de la transformació digital. Les universitats han d’adaptar-se a nous formats educatius, integrar tecnologies emergents i nous models d’intel·ligència artificial, i respondre a una demanda creixent de formació al llarg de la vida, de formació dual.
La recerca i la transferència de coneixement, motors clau de l’economia, també en surten perjudicades. La manca de finançament limita la capacitat d’impulsar projectes nous i redueix l’efecte multiplicador dels fons europeus. Això no només impacta en les universitats, també en el conjunt del teixit productiu i la capacitat d’innovació del país.
Finalment, hi ha aspectes menys visibles, però igualment crítics: infraestructures que no es renoven, equipaments que queden obsolets, titulacions que no s’actualitzen al ritme que exigeix el mercat laboral. Tot això no genera titulars immediats, però erosiona el sistema a llarg termini.
Mentrestant, els projectes d’ensenyament universitari privat –amb més recursos i flexibilitat financera– avancen amb rapidesa i no sempre amb el nivell d’excel·lència que una universitat ha de garantir. Cal fixar prioritats: la qualitat acadèmica i la funció pública han de precedir qualsevol altra consideració de lucre econòmic.
Si, com a societat, deixem de finançar adequadament les nostres universitats públiques, no estarem estalviant, sinó que estarem renunciant, de manera silenciosa però efectiva, al nostre futur.