17/08/2021

Els pressupostos són cosa de nens

3 min
Uns infants dinant al menjador escolar

Com la majoria, confio que els nostres polítics estiguin gaudint d’unes bones vacances. D’un merescut descans després d’uns mesos –de ressaca electoral i pandèmica– complicats. I que serveixin també per agafar forces per encarar un trimestre en què el gran protagonista haurien de ser els pressupostos de la Generalitat per al 2022. Han de ser el full de ruta de la nostra economia en el mitjà termini: d’on preveiem que sortiran els ingressos i en què els gastarem. I, en paraules del conseller d’Economia, Jaume Giró, un dels seus tres objectius –juntament amb la disciplina fiscal i l’eficiència operativa– ha de ser l’eficiència assignativa. És a dir, repartir els recursos entre els programes més prioritaris i amb millors resultats. Però, com podem saber quines són aquestes polítiques?

Fugint de criteris ideològics, que ens portarien a gastar i invertir més segons la discrecionalitat del polític de torn, hauríem de mirar les necessitats dels nostres ciutadans. I, per mesurar-les, una de les millors eines que tenim són les enquestes a la població. La més àmplia, l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), s’ha publicat aquest juliol. És una radiografia de la població espanyola duta a terme per l’INE, on es pregunta pels ingressos i les característiques del dia a dia d’una part representativa de la població. Així podem saber, per exemple, què determina que una persona es trobi en risc d’exclusió social.

Tots aquells que treballem analitzant la desigualtat esperàvem des de fa temps aquesta edició de la ECV, amb les dades de l’any 2020. És la primera enquesta oficial on podem palpar l’impacte de la pandèmia en la vida quotidiana dels espanyols, si bé no ens diu res de com han variat els seus ingressos, ja que als enquestats se’ls pregunta per la seva renda l’any anterior, és a dir, el 2019. I, perdoneu que em posi una mica tècnica, però això vol dir que no podem saber l’impacte de la crisi en la pobresa, però sí en la privació material. En aquest cas, es pregunta als enquestats per diferents indicadors de qualitat de vida, des de si poden marxar de vacances, menjar carn o peix cada dos dies, o mantenir l'habitatge a temperatura adequada. Si, d’un llistat de 9 qüestions com aquestes, una persona té més de quatre respostes negatives, parlem de privació material severa.

La dada més preocupant a Catalunya és que la privació material severa infantil ha crescut en 1,5 punts percentuals del 2019 al 2020, i ara afecta gairebé un 10% dels nens i nenes. Aquest valor sobrepassa la mitjana espanyola (9%), malgrat que aquesta ha augmentat molt degut a la crisi. I, entre els joves, els menors de 16 anys són els més afectats per carències materials. Molts viuen en llars on no poder fer-se càrrec de despeses imprevistes, gaudir de vacances com a mínim una setmana l’any, i on pateixen pobresa energètica de forma continuada. Aquesta xifra és especialment alarmant si la comparem amb la privació material severa dels adults, que a Catalunya es dona en un 6,2% de la població i es troba per sota de la mitjana d’Espanya. 

Tenint en compte les dades de renda –és a dir, amb informació de 2019–, més d’un de cada quatre infants catalans està en risc de pobresa. És un gran augment de la pobresa infantil a Catalunya –de 4,5 punts–, molt més notable que el viscut per la població adulta, així com a la resta d’Espanya. I, no ho oblidem, aquestes taxes de pobresa no recullen encara l’impacte de la pandèmia, que probablement les accentuarà. 

Una baixa pobresa infantil és un dels millors indicadors de l’equitat i l’eficiència d’una economia. Per aquesta raó, uns pressupostos de país ben planificats i que busquin finançar programes prioritaris i amb un impacte real no poden deixar de banda aquells que contribuiran a fer país. No hi haurà euro més ben invertit que el que reverteixi en el benestar dels infants més necessitats. Els pressupostos més adults seran els que tinguin més en compte els nens.

Elena Costas és economista i cofundadora de KSNet