Un cop més, els titulars d’educació dels darrers dies plantegen el greu problema del nivell de coneixements dels estudiants a Catalunya. En concret, el nivell de matemàtiques a sisè de primària, el més baix de la història, i les dificultats a quart d’ESO en anglès, tot i que el català sembla remuntar. La Generalitat també ocupa titulars anunciant la implementació de mesures addicionals per millorar els coneixements en ciències dels alumnes. Entre altres, ampliar la formació del professorat en didàctica de les ciències per millorar la qualitat de l’ensenyament. Però quina és la causa del problema del baix nivell de coneixement dels alumnes? Segurament és multifactorial. Invertir en mesures addicionals significa que amb el que es fa fins ara no és suficient. Que aquestes mesures incloguin una didàctica perquè els mestres ho facin millor també pressuposa que no ho estan fent prou bé. Cosa pel cap baix discutible, perquè aquests mateixos mestres han estat validats per la mateixa administració que ara planteja ensenyar-los més mètode. Ara bé, ningú proposa una òptica diferent, que permeti girar la truita. Si el problema són els coneixements, per què s’ha de reforçar la didàctica? Aquí vaig. La clau de tot plegat és l’absència d’una reflexió sobre els continguts per un excés de treball competencial. La lògica de les competències, aquesta idea del per a què serveixen els continguts, aquesta mania del saber fer, acaba per anar en detriment del saber, no de tot el saber, però sí de les coses més importants per poder espavilar-se en un món on la intel·ligència ha estat segrestada per les màquines. Per a què serveix saber fer una cerca per internet sense saber si el que hem trobat és correcte perquè no en tenim coneixement? La dificultat avui és esbrinar quins són els coneixements fonamentals que cal haver adquirit per tal de bellugar-se socialment sense que ens donin gat per llebre. Una activitat ha agradat molt als nens, però què han après? No es tracta de fer infants competents, capaços d’aplicar uns coneixements, sinó infants instruïts, cultes, millor dit, amb curiositat per saber coses, no precisament les coses que circulen per les xarxes, sinó les que han vertebrat la cultura. En lloc d’ensenyar com fer servir la IA d’entrada s’ha d’ensenyar quin és el rerefons de la IA, com s’ha inventat, qui, com i sobretot per què. En lloc d’ensenyar anglès jugant a un videojoc s’ha d’ensenyar l’anglès que escrivia Virginia Woolf. Justament perquè no té cap aplicació, cap ni una, més que fer-li dir a l’anglès coses que no hauríem imaginat en altres llengües.
Aristòtil va dir una vegada que, a més de saber coses, és important saber discernir quan fer servir allò que sabem i quan abstenir-nos-en. D’això va l’educació. L’Escola Nova catalana n’era conscient, per això es van centrar a ensenyar continguts fonamentals. Sense continguts, ja podem anar reforçant mètodes per fer servir no res. Si seguim pensant en clau de competències no sortirem de l’atzucac.
