07/05/2022

Estat profund i involució democràtica

4 min
El Congrés dels Diputats en una imatge d'arxiu.

L’enquesta de l’institut demoscòpic de Belén Barreiro per a El País, de principis d’aquesta setmana, confirmava els pitjors presagis d’enquestes anteriors. Si se celebressin eleccions ara, és probable que Vox i el PP tinguessin prou diputats per repartir-se el consell de ministres. Els números eren claríssims. Tot i això, a El País van apostar per un curiós emmarcament comunicatiu de les dades de l’enquesta. Per als intèrprets del diari que dirigeix Pepa Bueno, el més important era que Feijóo frenava l’avenç de Vox: “El PP de Feijóo frena l’auge de Vox i atrapa el PSOE”, titulaven a la portada. A les pàgines interiors destacaven la fortalesa dels lideratges de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz. Sens dubte és una cosa bona tant per al PSOE com per a UP (o com sigui que s’acabi anomenant la coalició de partits que doni suport a Yolanda Díaz) comptar amb candidats forts i ben valorats, però si això no evita que PP i Vox formin governs, aquests lideratges es podrien consumir abans d’hora. És evident que Sánchez no seguiria al Congrés com a diputat d’oposició després d’haver estat president (i no sembla fàcil imaginar, veient les ministres i els barons disponibles, qui podria succeir a Sánchez en el lideratge del PSOE). I és també evident que Yolanda Díaz, sense ser vicepresidenta i ministra de Treball, tindria més dificultats actuant com a cap de bancada d’una multicoalició de partits d’esquerres (Més País, IU, Podem, Compromís, En Comú, Galícia en Comú, Equo, Aliança Verda, andalusistes d’esquerres, etc.) i independents.

Però més enllà dels números de les enquestes i del futur que assenyalen els lideratges polítics de les esquerres estatals, crida l’atenció que no sigui gaire freqüent que als mitjans s’expliquin les implicacions d’aquesta potencial victòria del bloc de la dreta.

Abans de fer-ho permetin-me fer unes consideracions a propòsit del moment en què es produiran les eleccions generals. L’espionatge amb Pegasus mostra a plena llum la veritat de l’Estat profund, la dimensió del moviment reaccionari que l’anima i l’escassa qualitat de la democràcia espanyola, però no sembla que generi cap incentiu per avançar les eleccions ni al PSOE ni als partits que fan possible el govern i la legislatura. Tot és imprevisible en aquests temps però, amb les enquestes que hi ha avui, dubto que hi hagi eleccions abans del 2023. Sánchez i Díaz, per la seva banda, insisteixen que volen exhaurir la legislatura, però és molt dubtós que vulguin anar a unes eleccions generals que vindrien després d’unes municipals i autonòmiques que no pinten bé per a cap dels dos. Si les tendències demoscòpiques es confirmen, el PP i Vox governaran cada cop més ajuntaments i comunitats autònomes. Per això a Sánchez i Díaz no els convé anar a unes generals després de les eleccions del 28 de maig del 2023, que podrien confirmar el que les enquestes diuen que pot passar a Andalusia. D’allà en podria sortir ni més ni menys que un govern amb Marcarena Olona (Vox) com a vicepresidenta i no sembla que el PSOE compti amb un candidat que pugui fer res més que oferir al PP governar en solitari sense Vox amb el seu suport (i ja els dic jo el que el PP contestarà a l’enèsima oferta de cordó sanitari). Respecte a la primera experiència del Front Ampli de Yolanda Díaz, necessitarà molta Yolanda Díaz a la campanya per elevar les expectatives electorals de les enquestes, i és difícil que amb això n’hi hagi prou per sumar amb el PSOE. Per molt que Sánchez i Díaz s’impliquin en la campanya andalusa, sembla complicat que el que els gurus de la comunicació política del president veuen com a tàndem virtuós transfereixi el seu sex appeal als candidats andalusos. I ja se sap que tan bon punt els caps de gabinet i de comunicació ensumen les males notícies, treuen els seus líders d’escena.

El govern de coalició PP-Vox és avui l’aposta inequívoca de la dreta mediàtica i aquest suport es notarà a Andalusia i en tots els processos electorals que vinguin. Les dretes judicial i policial seguiran embravint-se i els serveis d’intel·ligència del ja molt malmès estat de dret continuaran enrient-se a la cara dels representants democràtics. El pla polític del govern PP-Vox està escrit i ens ho ha explicat Vox al Congrés: il·legalització dels partits independentistes i de Podem, assalt a les competències autonòmiques i, com deien els Eskorbuto, molta policia. Si algú dubta que hi haurà persecució judicial als ministres dels governs de Sánchez és que no sap res de política llatinoamericana. I Espanya s’està llatinoamericanitzant, i no precisament per Podem.

En aquest context, que es reconegui públicament que el CNI espia els independentistes (de vegades amb autorització i d’altres sense) i que es lliuri una guerra als mitjans entre Pedro Sánchez i Margarita Robles per tirar-se la responsabilitat de l’espionatge per sobre, només fa créixer l’ambient d’un assalt cada cop més proper dels bàrbars (i aquests són pitjors que els de Kavafis). “Més els havien d’espiar!”, es va arribar a sentir al Congrés en boca de qui podria formar part del pròxim govern andalús, al mateix temps que la dreta mediàtica proclama: “Resisteix, Margarita!”

¿Tot passarà d’aquesta manera tan pessimista que expresso aquí? No necessàriament. Però per frenar l’avanç del bloc polític de la dreta i la ultradreta, cal que el PSOE deixi de somiar en la tornada del bipartidisme i els consensos del sistema del 78 i que les forces plurinacionals a la seva esquerra concertin una estratègia d’estat, de mobilització i d’ofensiva cultural.

Pablo Iglesias és doctor en ciències polítiques per la Universidad Complutense de Madrid, ex secretari general de Podem i ex vicepresident segon del govern espanyol
stats