Onganía, el dictador argentí que el 1966 va prohibir els petons, el ballet, les cabelleres i les minifaldilles

L'Argentina va culminar el 1976, fa 50 anys, un descens cap a l'infern. La dictadura dels desapareguts, autodenominada Procés de Reorganització Nacional i encapçalada pel general Jorge Videla, no va ser el principi de res, sinó la desembocadura d'una grotesca cadena de cops d'estat.

Poc abans d'allò, l'Argentina havia patit un dictador que, a més de cruel, va ser la cosa més anacrònica i ridícula del seu temps. El general Juan Carlos Onganía va declarar la guerra als cabells llargs, la faldilla curta i els petons en públic. Justament entre 1966 i 1970, els anys en què la resta del món es desmelenava.

Javier Milei pot semblar esperpèntic. Però és, al capdavall, un president constitucional, legitimat pels vots. Tenint en compte la turmentada història d'un país tan jove com l'Argentina, amb cops d'estat el 1930, 1943, 1955, 1962, 1966 i 1976, Milei (amb tot el seu ultradretanisme, la seva motoserra i les seves xerrades amb un gos mort) encarna, d'alguna manera, una relativa normalitat democràtica.

El meu barber de Buenos Aires solia parlar-me de la seva joventut. I la seva joventut va ser Onganía. Quan el meu barber encara no tenia 20 anys, la policia el va portar diverses vegades a un altre barber perquè li tallés els cabells. La policia el va interrogar per estar-se assegut en un banc públic, passat el crepuscle, amb una noia. Una vegada el van portar a comissaria per portar uns pantalons acampanats: no el van deixar sortir fins que el seu germà li va portar “roba decent”.

Juan Carlos Onganía (1914-1995) pertanyia al sector civilitzat de l'exèrcit. Davant dels militars colorados, partidaris de matar o empresonar els peronistes, ell pertanyia al bàndol blau, inclinat a mantenir-los amb vida, encara que, per descomptat, en la il·legalitat.

El 28 de juny del 1966, un grup d'oficials va entrar a la Casa Rosada i va posar al carrer el president Arturo Illia, un civil tutelat per l'exèrcit que va intentar aplicar polítiques socialdemòcrates. Illia va agafar un taxi i se'n va anar a casa seva. Els generals van col·locar com a president Onganía.

Fixin-se en la data: 1966. Mary Quant acabava de posar de moda la minifaldilla a Londres. Als Estats Units ja es coïa l'"estiu de l'amor" del 1967. El 1968 va esclatar el Maig Francès. Onganía no suportava res de tot això. Ni cabells llargs, ni minifaldilla, ni contestació estudiantil. Setmanes després d'assumir el poder, el 29 de juliol de 1966, va ordenar a la policia que apallissés professors i estudiants de la Universitat de Buenos Aires. Va ser la “nit dels bastons llargs”.

I va llançar una delirant croada moral. El seu model era Francisco Franco (esperava disposar de 40 anys per “depurar” l'Argentina), però ni Franco, amb tot el seu puritanisme, va arribar a prohibir ballets com La consagració de la primavera. Onganía sí que ho va fer. El tutú era obscè.

També era obscè besar-se en públic. I, per descomptat, ho era el sexe extramatrimonial. Va muntar una brigada que irrompia a les habitacions dels hotels i demanava la documentació dels enllitats. Si no eren cònjuges, se'ls detenia i es trucava a les seves famílies. Si eren homosexuals, a presidi.

En la croada contra els mals costums, la mà dreta d'Onganía es deia Luis Margaride. El comissari Margaride era cap dels inspectors municipals i, segons el seu títol oficial, “custodi moral de la Ciutat de Buenos Aires”. Margaride veia pecats per tot arreu. Afirmava que el rock era diabòlic. Va ser ell qui va ordenar les múltiples detencions del meu barber.

Convé desconfiar de les persones d'aquest tipus. La Junta de Comandants va cessar Onganía el 1970. Però Margaride va continuar grimpant. El 1973, el retornat president Juan Domingo Perón el va nomenar subcap de la Policia Federal, per recomanació del seu secretari, José López Rega, el Brujo.

En realitat, el que va assumir secretament Margaride va ser el comandament operatiu de l'Aliança Anticomunista Argentina, coneguda com a Triple A i iniciadora de la “guerra bruta” que va desembocar a partir del 1976 en la guerra més que bruta, la de Videla, la dels 30.000 desapareguts.

Considerant tot això, Milei és gairebé normal.