Tenir projectes

Hauríem de trobar una paraula per definir les sensacions que ens envaeixen quan s’acaba un projecte en el qual hem estat implicats molt de temps. Diria que la cosa està a mig camí entre la buidor, l’enyorament i la recança, amb algunes gotes de dol i d’orfenesa.

Aquest sentiment el podem experimentar quan s’acaba un projecte de l’àmbit professional –un curs, una gira, un edifici, un assaig clínic, un enjardinament, una novel·la, un disseny de moda– o un projecte escollit per al nostre lleure –una marató, un concert, un viatge, una festa, un club de lectura–. En qualsevol cas, com més temps s’hagi invertit en aquest projecte, més fondo serà el buit que ens deixa quan s’acaba. Si és un projecte en solitari, trobaràs a faltar estrictament l’esforç i els avenços; si és col·lectiu, també t’enyoraràs de les persones amb qui has fet lligams mentre això passava.

Aquest abatiment, que arriba tant si el projecte ha estat un èxit rotund com si no, és probablement el motor que ens fa buscar una altra idea que pugui omplir de contingut el nostre temps i d’idees el nostre cap. Tenir projectes, ja ho sabem, és una manera d’estar viu. Hi ha una mena de persones que sempre tenen projectes, i aquestes són, gairebé sempre, les que no poden resistir-se a apuntar-se encara a un projecte nou que els passa pel davant.

Tenir projectes és tenir il·lusions. I és clar que la vida ens n’ofereix algunes espontàniament, però si no és així, sobretot quan ens anem fent grans, és una bona cosa anar a buscar-les –la preparació d’un viatge de vegades ens proporciona quasi tanta felicitat com el viatge en si– o, directament, fabricar-les.

El filòsof José Antonio Marina diu que tenir il·lusions és com si poguéssim fugir al futur i, des d’allà, seduir-nos a nosaltres mateixos amb la promesa que passarà alguna cosa emocionant. Tot plegat es pot resumir en el gest d’agafar l’agenda o el calendari, anar uns mesos endavant i poder escriure-hi una paraula que ens motivi per arribar-hi amb ganes. El filòsof assegura que l’absència total de projectes seria el més semblant a una gran depressió.

Participar en un projecte col·lectiu engrandeix l’experiència. Un projecte, diu Marina, és com una antena que es projecta a l’espai i que comença a captar coses interessants. Així, en el procés que dura la realització d’un projecte col·lectiu, sols descobrir persones noves i pots admirar els talents i la creativitat de cadascú.

Formar part d’un projecte col·lectiu també vol dir sentir-se part d’un grup, compartir una ambició i comprometre’s a un determinat nivell. Quantes vegades hem sentit explicar a la gent de la faràndula que, mentre ha durat el procés de creació d’un espectacle, el rodatge d’una pel·lícula o els assajos d’un concert, els companys de projecte han esdevingut momentàniament una família?

Quan tot s’acaba és hora de guardar moments bons i dolents, aprenentatges, emocions, anècdotes divertides, vídeos, fotos, tirallongues inacabables de missatges al mòbil... I passar el petit dol dels primers dies. Després només falta que arribi un nou projecte i, encara que hagis dit unes quantes vegades “No em deixaré enredar mai més”, rebre amb els braços oberts aquella nova fita al calendari.