Mentre la investidura de Feijóo s’estavella i dona pas a la finestra negociadora de Pedro Sánchez, l’independentisme marca com a condició per a l’acord amb el PSOE –a part de l’amnistia– que Sánchez “es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a un referèndum”. A Madrid alguns han posat el crit al cel, donant per fet que ens veiem abocats a una repetició electoral, perquè ja se sap que a Espanya hi ha coses que, a més de no poder ser, són impossibles; l’exercici de l’autodeterminació n’és una. (“Això no hi cap a la Constitució!”, afirmen, com si la vella i arnada carta de 1978 fos una llei de la física, i no una norma modificable.) En fi: si en els anys més florits del Procés l’Estat no va escoltar el clam democràtic de l’independentisme català, amb menys motiu ho farà ara, quan els partits sobiranistes estan afeblits per les seves pròpies querelles internes i pels efectes de la repressió.
És normal, d’altra banda, que els partits espanyols es malfiïn de la proposta. Si el trio sobiranista fos sincer en les seves intencions, seria molt possible que el PSOE es plantegés la repetició electoral presentant-se davant dels espanyols com el campió de la unitat nacional. Però a Catalunya portem ja massa anys de distància entre realitat i retòrica. ¿És realment un acord de mínims, aquesta proclama, o el resultat d’una desaforada subhasta amb aires de precampanya? ¿ERC i Junts estan fixant el marc d’una negociació, o prenent posicions per al nou tret de sortida electoral? L’autodeterminació és una aspiració doctrinal de l’independentisme, però en l’últim quinquenni s’ha deixat de banda per la força de les coses; ERC ha optat pel gradualisme dialogant, i Junts per l’octubrisme de la dignitat. Ara, ai las, les coses són diferents. Però Junqueras i Rovira s’han afartat de dir que hem de ser “més, i més forts”; i el cert és que ara mateix som menys i més febles. No sé si és la conjuntura més idònia per plantejar una aposta de màxims i gestionar-ne el més que probable rebuig. Honestament: si Pedro Sánchez diu que no, i convoca eleccions, algú n’espera res de bo per a l’independentisme?
Ara bé: el text aprovat pels sobiranistes té replecs. Hi ha frases que admeten matisos (“fixar condicions”, “treballar per” i fins i tot “referèndum”, sense explicitar què és el que s’hi vota). I, sobretot, no inclou terminis. Si el sector menys cabut del PSOE i de Sumar es creguessin de debò l’Espanya plural, haurien de poder respondre a l’envit independentista amb una contraproposta de reforma de l’Estat i un nou Estatut que reforcés (i singularitzés) la posició del govern català en els àmbits clau (financer, simbòlic, de gestió). Un acord que lògicament, també, hauria de ser sotmès a l’aprovació dels ciutadans de Catalunya. Això es podria vendre a Espanya com el final de la batalla territorial, i a Catalunya, com a la primera victòria després d’una sèrie massa llarga de derrotes, l’alçaprem que permet plantejar-se reptes més ambiciosos.
Però perquè això (que queda lluny de l’autodeterminació) sortís bé, haurien de passar massa coses: ERC i Junts haurien d’anar de bracet i no fer-se la traveta; la CUP i l’ANC s’haurien d’oblidar del tot-o-res; els barons del PSOE haurien de callar i acatar la inevitable asimetria; i la dreta política, mediàtica i togada, que possiblement representa la majoria social a la Península, hauria de renunciar a la seva capacitat de bloqueig. Demanar-li tot això a Espanya –l’Espanya d’avui– potser és demanar massa. ¿Serà cert que, com diuen alguns, l’únic a què podem aspirar és a complicar-los la vida política tant com puguem? López-Burniol diu a La Vanguardia que no, que Espanya està a punt de suïcidar-se a través de la via confederal. Potser que el llegiu més a ell, que no pas a mi.
