Punta Cana
L’una li diu a l’altra que ella, si no hi van amb més famílies, només amb les filles, a una casa no hi va. “«M’avorreixo, m’avorreixo», em diran les nenes; per molt que hi hagi piscina, sempre la cançoneta del «m’avorreixo». Si anem sols hem d’anar a un hotel!” L’altra li dona la raó. “És que estan en una edat molt difícil, i encara gràcies que volen fer vacances amb vosaltres. El meu gran ja no ve, es queda a casa. Sí, sí, nosaltres també. Hotel. Amb piscina, jocs... Que puguin fer amistat amb altres nenes, que puguin anar a les activitats... Si no, s’avorreixen. I no estan per sortir a veure monuments, aquests! Ni nosaltres, que anem molt estressats”.
La primera somriu, suca una banya de croissant al cafè amb llet, s’aparta, tota gràcil, el serrell dels ulls (un gest del tot inútil) i afegeix: “Però mira, a l’hotelet de Mallorca, que està molt bé, perquè tot això ho té, ja hi he anat quatre anys. M’agradaria un altre lloc”. L’altra de seguida s’hi interessa, pel que diu. “I on aniríeu? Nosaltres repetim al de Canàries. Ens va encantar. No vam sortir d’allà en tota la setmana. Ni a la platja. Al matí piscina, copes, dinar, i a la tarda les activitats. Hi entrava tot”. La primera fa que sí amb el cap. “Sí, sí, al nostre també, però és que ja hi he anat tres cops. A mi m’agradaria molt Punta Cana. He trobat una oferta que, nena, tot inclòs, sis-cents per persona. Polsera, copes, dinar i sopar, activitats... No cal llogar cotxe ni res. No sortirem d’allà. L’aprofitem molt. Em faria molta il·lusió”.
Es miren el prospecte de l’oferta de Punta Cana. És un hotel com el de Mallorca i el de Canàries, però a Punta Cana. Serà un gran canvi. Potser el bufet és diferent, potser la piscina té una altra forma. Hi haurà altra gent. Sí, sens dubte, serà un gran canvi.
