Quanta guerra

Costa de creure que uns serveis d’intel·ligència com els israelians, que treballen des del primer dia de vida de l’Estat d’Israel per desactivar l’amenaça existencial, no veiessin a venir l’atac a gran escala que s’estava preparant des de Gaza. Potser refiat per la seva superioritat tecnològica, el govern israelià de Netanyahu va decidir que, si arribava el cas, pagaria la factura d’una acció-reacció per mortal, llarga i costosa que fos, amb la seguretat que esclafaria l’enemic i que es reforçaria davant del món com l’agredit amb dret a defensar-se.

Hamàs ataca i tothom mira cap a l’Iran, i es pregunta si a Rússia ja li va bé que el món s’ocupi ara del Pròxim Orient mentre empeny la guerra d’Ucraïna cap al segon any. Però mentre formulem hipòtesis més o menys fonamentades, la realitat és que torna a haver-hi guerra entre Israel i Palestina, en un món que vessa milions de refugiats i desplaçats per tot arreu: refugiats de conflictes armats, climàtics, polítics i econòmics, molts dels quals ja circulen cada dia per les mateixes voreres que nosaltres.

Aquests dies, l’alcalde de Nova York, Eric Adams, ha viatjat a Mèxic, Colòmbia i l'Equador per desaconsellar personalment a la gent que es plantegi anar-se’n a viure a la ciutat dels gratacels (en l’últim any hi han arribat 117.000 persones demanant asil) perquè la capacitat d’acollida dels serveis municipals novaiorquesos està totalment desbordada.

Un món així és clarament insostenible i no hi ha murs ni mars que frenin èxodes que a Catalunya coneixem bé, malauradament, per història recent. Les cimeres de pau i seguretat s’ocupen molt de les conseqüències però menys de les causes, perquè això seria enfrontar-se, si no renunciar, a interessos econòmics. I així ens va.