Ucraïna comença a calcular la factura de la reconstrucció

LondresDesprés del negoci de la guerra, vindrà el de la reconstrucció. El 10 de desembre, el president Volodímir Zelenski va compartir un missatge significatiu a les xarxes socials. Feia referència a la trobada telemàtica que va mantenir aquell dia amb, entre altres, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent; el gendre del president Donald Trump, l'empresari Jared Kushner, i Larry Fink, el cap del gestor de capitals més important del món, BlackRock, un dels veritables amos del món, per l'extensió i la diversitat dels seus tentacles financers. Zelenski va escriure: "Aquest podria ser considerat el primer míting del grup que treballarà en un document relatiu a la reconstrucció i a la recuperació econòmica d'Ucraïna".

N'hi ha més d'un de document d'aquesta mena, malgrat que les bombes continuen caient, i ara per ara no sembla que s'hagin d'aturar els pròxims dies. Per aquesta raó, resulta impossible fer una estimació raonable de la factura final –en béns materials– que, després de quasi quatre anys de guerra, ha causat la invasió russa. I menys qui la farà quan les armes callin.

El Banc Mundial, amb la col·laboració de la Unió Europea i les autoritats ucraïneses, va publicar al febrer la Quarta Avaluació Ràpida de Danys i Necessitats (RDNA4 per les sigles en anglès), en què quantificava els "danys directes" provocats per la guerra en 176.000 milions de dòlars. Una estimació que només incloïa la destrucció causada els anys 2022, 2023 i 2024. Per tant, tot plegat serà molt més, tenint en compte que al llarg del 2025 els atacs russos s'han incrementat exponencialment. Habitatges, energia, comunicacions, indústria i agricultura concentren la major part dels danys. El càlcul no inclou la despesa sanitària que implica tot plegat.

A més, s'hi llegia que "en el conjunt dels sectors avaluats, les interrupcions dels fluxos econòmics i de la producció, juntament amb els costos addicionals associats a la invasió –la gestió de runes, per exemple: uns 1.500 milions de tones, segons Kíiv–, es quantifiquen com una pèrdua econòmica superior als 589.000 milions de dòlars".

Però no només això, perquè la mateixa anàlisi suggeria que "les necessitats de recuperació i reconstrucció durant la dècada vinent s'estimen en gairebé 524.000 milions de dòlars EUA". Els càlculs actuals preveuen que els sectors que més inversió necessitaran són, per aquest ordre: habitatge (33%), transport (21%), energia i indústries extractives (12%) i comerç i indústria (10%). Però aquest més de mig bilió de dòlars apuntat no inclou el cost en defensa, que per a la futura Ucraïna serà molt alt si vol tenir una força dissuasiva que eviti altres atacs.

Abans de continuar, però, cal fer un cop d'ull a l'estat de les arques de Kíiv. Segons estimacions del Fons Monetari Internacional (FMI), la Comissió Europea i el govern de Kíiv, els pròxims dos anys el país necessitarà 135.700 milions d’euros per cobrir tant les despeses militars com el funcionament de l’estat. Això, en el millor dels casos que la guerra s’aturés a finals del 2026.

D’aquesta suma global, Ucraïna requerirà aproximadament 71.700 milions el 2026, dels quals uns 51.600 milions estan relacionats amb necessitats militars, mentre que 20.100 milions es destinaran a despeses civils i de gestió pública. El 2027 es calcula un total de 64.000 milions, amb 31.800 milions per a defensa i 32.200 milions per al funcionament ordinari. Si no es cobreixen aquests forats, a l'abril Kíiv podria caure en fallida i el front oriental s'enfonsaria com un castell de cartes.

Un primer pegat el va posar, la matinada de divendres, la Unió Europea, amb l'emissió de 90.000 milions d’euros de deute per sostenir el país els dos pròxims anys. Però d'acord amb els càlculs que ja hem esmentat, encara calen uns 46.000 milions d’euros que, a hores d’ara, no tenen una cobertura garantida. La UE ha comprat temps, no cap solució definitiva. L'elefant a l'habitació continuen sent els actius russos congelats, dels quals es tornarà a parlar els mesos vinents.

Amb la fallida en l'horitzó a curt termini, el gran debat ja no és només com resistir, sinó com reconstruir el país. I sobretot amb quins diners, sota quines condicions i amb quins beneficiaris. Perquè, a diferència del Pla Marshall –finançat íntegrament amb fons públics nord-americans– amb què els Estats Units van aixecar Europa al final de la Segona Guerra Mundial la reconstrucció d’Ucraïna s’està dissenyant com un ecosistema híbrid en què conviuen diners públics, préstecs multilaterals, garanties estatals i capital privat internacional. No per casualitat, com va dir Zelenski, Larry Fink va participar en la trobada a què ens hem referit inicialment. BlackRock no reconstrueix països per filantropia.

La UE haurà de pagar més que ningú

El pilar central d'aquest entramat és la Unió Europea, que ha assumit el paper de sostenidor d'Ucraïna. La Brussel·les més compromesa amb Kíiv segueix el raonament del primer ministre polonès, Donald Tusk, que a l'entrada de la reunió del Consell Europeu de dijous ho va expressar de forma dramàtica: "Ara tenim una elecció simple: o diners avui o sang demà". Cosa que vol dir, també, "diners demà o sang demà". Perquè és de vital interès per a la UE i la resta del continent que Ucraïna sigui forta militarment i reneixi econòmicament, i més encara amb la traïció d'un Washington en mans de Donald Trump.

Amb el rescat a la liquiditat tot just aprovat, Brussel·les ja ha posat en marxa l’anomenat Ukraine Facility, un instrument dotat amb fins a 50.000 milions d'euros fins al 2027 que combina subvencions i préstecs a molt llarg termini. L'objectiu no és només reconstruir ponts, escoles o centrals elèctriques, sinó també condicionar l'ajuda a reformes estructurals: governança, estat de dret, lluita contra la corrupció i alineament progressiu amb l'entorn comunitari. És a dir, reconstruir Ucraïna a imatge i semblança de la UE.

En paral·lel, el Banc Mundial ha esdevingut la gran màquina tècnica de la reconstrucció. No només quantifica danys, com s'ha dit, sinó que administra fons fiduciaris multilaterals que permeten pagar salaris de funcionaris, pensions i serveis bàsics, evitant el col·lapse social. Aquest suport és clau: sense un estat que funcioni, no hi pot haver cap Pla Marshall possible, públic, privat o mixt. El Fons Monetari Internacional, per la seva banda, actua com a garant de l’ortodòxia macroeconòmica, amb programes de suport condicionats que preparen el terreny perquè, algun dia, el capital privat pugui entrar sense por d’un col·lapse financer.

La partida que juga els Estats Units és ben diferent. Washington ha evitat compromisos pressupostaris a l’estil europeu i ha apostat per mecanismes que permetin atraure inversió privada. El fons d’inversió per a la reconstrucció impulsat pel departament del Tresor nord-americà apunta clarament en aquesta direcció: convertir Ucraïna en una plataforma d’inversió a llarg termini en sectors estratègics, des de l’energia fins als minerals crítics, passant per les infraestructures logístiques.

I amb la previsible intervenció del capital privat, el relat canvia de registre. Ja no serà només una operació humanitària o geopolítica, sinó un dels grans negocis globals de les pròximes dècades. Les grans constructores i energètiques europees —de Vinci o ACS, a Siemens Energy, Enel o Holcim— parteixen amb avantatge, per proximitat geogràfica i perquè serà la UE qui en pagarà la major part.

Les empreses nord-americanes, en canvi, poden trobar el seu nínxol en sectors d’alt valor afegit: digitalització de l'estat, infraestructures de dades, comunicacions segures i ciberseguretat. Hi entren en joc actors com Microsoft, Amazon, Palantir o SpaceX. I en un país que, fins i tot en pau, sempre haurà de mirar Moscou de reüll, la frontera entre reconstrucció civil i seguretat serà difusa, cosa que obrirà la porta a la participació de grans grups de defensa. Els noms són els habituals: Lockheed Martin, Raytheon, Rheinmetall o Thales, en projectes que combinaran infraestructures, tecnologia i capacitat militar.

També hi haurà implicat un altre sector determinant: el de les assegurances, les garanties i el finançament del risc. Sense cobertures contra riscos polítics i de seguretat, cap gran inversió privada no arribarà a Kíiv. Aquí, institucions públiques occidentals hauran d’actuar com a asseguradores d’última instància, socialitzant riscos perquè el capital privat pugui privatitzar beneficis. Però, de moment, la guerra continua. I l'única certesa és que la factura creixerà.