Les quatre diferències
És evident que entre el que va passar a Catalunya abans de la constitució del nou govern i l’actual situació a Espanya hi ha importants aspectes en comú. La incertesa —i fins i tot la perplexitat— que ara experimenten els espanyols, a Catalunya la coneixem prou bé: l’extenuant sainet va durar fins al darrer segon. Les semblances entre les dues situacions ja les han comentat diversos analistes; els paral·lelismes són innegables, evidentment. Crec, però, que de les diferències no se n’ha parlat prou, tot i que aquesta comparació permet fer aflorar qüestions substancials, com ara veurem. Hi ha, si més no, quatre aspectes que mostren fins a quin punt la política catalana i l’espanyola no permeten fer transposicions automàtiques, ni en un sentit ni en un altre. Fins fa quatre dies, no vam saber qui seria el nou president de la Generalitat, i en aquests moments no està gens clar qui serà el proper inquilí de la Moncloa. Tret d’això, però, l’espai d’intersecció entre els dos casos és molt més petit del que sembla.
Comencem per la qüestió més important: abans, durant i després del parèntesi entre el 27 de setembre del 2015 i l’elecció de Puigdemont el passat 12 de gener, la política catalana resulta incomprensible sense la presència d’una societat civil articulada i viva. En el si de la política espanyola no hi ha res que sigui comparable a aquest teixit associatiu, que va des d’artefactes de gran envergadura com Òmnium o l’ANC fins a la darrera associació comarcal que ens vulguem imaginar. Això no és nou. Sempre ha estat així i, per paradoxal que pugui semblar, mostra el que hi ha en comú entre els vells ateneus anarquistes i els vells cercles catòlics, per posar un exemple que crida l’atenció. Quan un no es reconeix en l’Estat que suposadament el representa, s’aixopluga com pot. Ara mateix, l’impacte de la societat civil espanyola en el procés de formació del nou govern resulta, en canvi, inexistent. Zero. Val a dir que aquest fet no sempre s’ha d’avaluar negativament. És cert que la deliberació és més pobra, però les interferències distorsionadores també abunden menys.
La segona diferència que cal subratllar està relacionada amb la figura constitucionalment definida d’un àrbitre: el rei. Aquests dies, però, estem veient amb una descarnada claredat que el paper arbitral de la Corona és purament nominal. Des que Aznar va iniciar en la seva segona legislatura el marcatge implacable de Joan Carles II, el marge de maniobra de la monarquia —que en temps de Suárez va ser — ha quedat molt restringit. Sigui com sigui, el paper de Felip VI és una diferència que cal tenir en compte en la política espanyola fins i tot a curt termini, perquè l’home no sembla que tingui vocació de titella.
En tercer lloc, entre el període d’incertesa que es va viure fins fa poc a Catalunya i el que es viu avui a Espanya hi ha un altre fet que ho canvia tot: la dimensió i el pes social dels dos grans partits polítics espanyols. Quan es diu que a Galícia no s’aixeca un envà sense el permís del PP, no s’exagera. I quan s’afirma —cosa que s’ha fet reiteradament— que la principal agència de col·locació a nivell municipal d’Andalusia es diu PSOE, no s’està dibuixant cap hipèrbole. De fet, la pràctica totalitat dels problemes que té Pedro Sánchez estan relacionats justament amb aquest fet. Susana Díaz sap molt bé que qualsevol canvi en l’statu quo actual no desequilibraria Espanya, sinó només la immensa xarxa clientelar que es va començar a teixir a Andalusia ja des de finals de la dècada dels 70, abans i tot que Felipe González assolís el poder la tardor del 1982.
En quart lloc, i finalment, hi ha el celebèrrim problema catalán. És obvi que no es viu igual aquí que allà, tot i que resulta igualment evident que l’assumpte ha pesat, i pesa, gairebé el mateix en tots dos casos. Vull dir que els espanyols viuen amb més dramatisme del que pensem un procés que, des de la seva perspectiva, compromet la viabilitat, i fins i tot la identitat, d’Espanya. El que resulta sorprenent, per no dir increïble, és que, malgrat això, no hagi sorgit un discurs veritablement propositiu i creatiu sobre la qüestió. En comptes d’això, hi ha rutinàries apel·lacions a la legalitat vigent. Com fa 120 anys en relació a Cuba i les Filipines, els intel·lectuals i els polítics espanyols prefereixen esquinçar-se la túnica enmig d’operístiques profecies tremendistes. Aquestes quatre diferències que acabem d’assenyalar, de fet, permeten veure la línia que separa un projecte il·lusionant d’una reacció deprimida.