Les pors de l’Empar / Síndrome Sandra de Fluvià

Les pors de l’Empar

A vegades, en un dinar o en una conversa, sembla que no t’escolti. Has de posar un nom propi sobre la taula o explicar-ne una de sonada perquè aixequi la vista i, ni que sigui amb ulls burletes, estigui per tu. Però l’Empar Moliner té una oïda privilegiada que utilitza en el llenguatge, i té, millor encara, una mirada lúcida però sovint incorrecta sobre les coses, fruit de la seva capacitat de detectar el que és inquietant, discordant o terrorífic en les vides anodines. Això ho veiem cada dia a l’ARA, en els articles veïns, i ara ho gaudim en el seu nou llibre, que li va valdre guanyar el premi Mercè Rodoreda. A Tot això ho faig perquè tinc molta por viatgem per dotze històries que, des de la primera frase, ve de gust llegir. Hi trobem des d’un gos de custòdia compartida fins a un maridatge de retrets en un sopar de parella, passant per un estrany cas de bullying o una autora que ha de guanyar un premi literari perquè li han fet una inspecció d’Hisenda i ha quedat sense un ral. Hi apareixen moltes de les noves obsessions —la dieta, el running, la preocupació per l’edat— i molts referents de les bambolines televisives, que és un món -de productors, realitzadors, maquilladores i taxis a la porta- que coneix bé. Es tracta d’uns relats plens de contrapunts, en què alegria i tristesa van de bracet i que, amb detalls o amb paròdia, serveixen per explicar el seu temps. La Moliner, en el conte que dóna títol al llibre —potser el seu millor llibre—, fa una distinció entre les dones atabalades per fora i les atabalades per dins. Després de llegir-la, no tinc cap dubte que ella és totes dues coses alhora. Que no tingui por, que per Sant Jordi ho petarà. I amb mereixement.

Síndrome Sandra de Fluvià

Empar Moliner, al relat La divisió de les famílies, ens presenta el personatge Sandra de Fluvià. És la caricatura de l’escriptora que ha publicat el bestseller Hormones i que, ofegada econòmicament, recorre ara als diners del premi Anna Maria Cruscat per poder pagar la multa a l’Agència Tributària espanyola. Per recollir el premi, ella, que és una reputada articulista independentista, encarrega un vestit groc que, al damunt, porta les quatre barres, que van des de l’escot fins als peus. Sense ànim d’esbombar la història, la dissenyadora, a mesura que avança la narració, ha d’anar retocant el vestit de la gala fins al punt que la Sandra acaba recollint el guardó amb una roba que sembla una altra bandera que no és la catalana, precisament. Era, al capdavall, una qüestió de comoditat. El conte m’ha semblat una al·legoria prou ajustada a la realitat política de Girona. El nou alcalde, Albert Ballesta, que ja va haver de tornar a jurar el càrrec perquè, a la primera, s’havia saltat prometre fidelitat a la Constitució, va aparèixer, de cop i volta, de bracet amb el Partit Popular i Ciutadans —que finalment se n’ha desmarcat— per poder tirar endavant el cartipàs municipal. Això volia dir aprovar-se un sou de 73.000 euros i aconseguir el vistiplau per als seus set càrrecs de confiança. Com va dir la també escriptora i portaveu d’Esquerra a Girona, Maria Mercè Roca, “no pots presentar-te com a govern de la capital de la independència i pactar amb els que són radicalment contraris al procés”. La política permet aquests girs de guió i molt més. Tot en nom de la comoditat, de la governabilitat i del sou. D’això se’n pot dir la síndrome Sandra de Fluvià. Menys bandera i més cartera.