Darrerament ens hem vist obligats a familiaritzar-nos amb mistificacions polítiques com la d'Euràsia, que en el fons dels fons és la base legitimadora de la delinqüència que ara mateix està desestabilitzant el món. La setmana passada em referia al seu profeta, Aleksandr Duguin. Fa vint anys el terme clau era, entre d'altres, Umma, que la delinqüència emparada llavors en l'opi i el petroli utilitzava com a coartada per dur a terme el mateix objectiu. ¿Com podia ser que un petit grup de fanàtics que s’havia apropiat il·lícitament de la titularitat d’una creença religiosa amenacés el món? Malgrat el risc de pecar d’excèntric, penso que llavors convenia, i avui continua convenint, fer-ne una altra, de pregunta: què és Occident? (o, més ben dit, què és avui Occident?). També crec, retrospectivament, que fa vint anys resultava molt més peremptori preguntar-nos per què es va construir Manhattan que no pas per què algú el va voler destruir l'11 de setembre de 2001. L’islam és una religió i també una respectable manera de viure. El "món rus" també és una realitat lingüística i històrica igualment digna que avui es juga el seu futur.
I Occident? No és ni una religió ni una manera de viure prefixada o tipificada. Què és, doncs? L’empelt, problemàtic i alhora fructífer, de la tradició grecollatina i de la judeocristiana. Avui no constitueix un conjunt de normes, sinó precisament la ratlleta mental que en distingeix dos tipus: les públiques i les privades. A les democràcies occidentals modernes la gent és lliure de vestir-se com vulgui, de menjar el que li vingui més de gust, etc. (perquè això pertany a l’esfera privada); però ha de respectar un seguit de regles relacionades amb coses tan diverses com la conducció dels vehicles o la salubritat dels restaurants (perquè això pertany a l’esfera pública). En cas de conflicte entre les dues esferes només hi ha un referent possible: la llei comuna a tots els ciutadans amb independència de la seva orientació sexual, la seva religió, les seves creences, etc. La veritable identitat de les democràcies liberals actuals rau justament en aquella distinció i en aquest únic referent comú. La resta –la manera de vestir, de menjar o de resar– és del tot accessòria. He remarcat la paraula avui perquè, òbviament, les coses no sempre han estat així. Ni tan sols ho són ara mateix: ens estem referint a la idea que guia un projecte, no pas a una realitat molt precàriament consolidada, com podem veure a l'Hongria d'Orbán. De l'empelt entre la tradició grecollatina i la judeocristiana n’han sortit coses molt bones i coses molt dolentes, i el populisme homòfob i xenòfob pertany a les segones.
És ben cert que l’islam o una certa idea deseuropeïtzada de Rússia han estat malintencionadament esquematitzats per molts occidentals. També és evident, però, que la cultura occidental ha estat distorsionada per molts musulmans o per molts seguidors de Vladímir Putin. Potser hauríem de començar per aquí, per aquest brou espès de caricatures creuades. Analitzem la més recent. Per a molts russos que només s'informen a través de la televisió pública, el que queda de les poblacions veïnes a Kíiv representava l'expansionisme de l'OTAN i l'acció dels nazis-jueus com Zelenski. Aquesta és la fantasiosa raó de la destrucció. Fa vint anys, els terroristes que van fer caure les Torres Bessones deien, en un context mental diferent, una cosa semblant. Però resulta que Manhattan no va ser edificada per depredadors capitalistes, sinó precisament per paupèrrims immigrants d’arreu del món –molts d'origen rus– que fugien dels seus respectius sàtrapes locals, fossin del color que fossin. La identitat dels qui el van construir s’està discutint aquests dies també als afores de Kíiv. Sigui quina sigui, no crec que aporti cap element significatiu al debat. Perquè el debat no s’hauria de basar en preguntes tan rotundes i agressives com qui són o què són, sinó amb interrogacions tan introspectives com qui som o què som. Al capdavall, l’única qüestió necessària per seguir endavant amb una certa coherència és aquesta, tant se val si formulada a Kíiv, a Kabul o a Manhattan. Observar-nos mútuament a través d'obscurs miralls etnogràfics o de perspectives històriques acomodatícies és una manera com una altra de perdre el temps. Quan tots –a Kabul, a Moscou, a Kíiv, a Pequín– hàgim decidit si paga la pena descartar o bé mantenir els respectius projectes col·lectius que guien les nostres vides, quan tinguem clar què som i què volem ser, aleshores potser podrem començar a determinar què cal fer o deixar de fer per defensar-los. Això té un preu, per descomptat, i sol ser alt.
