De vegades el que es diu no té cap més finalitat que reafirmar una certesa dubtosa, un desig amagat, una voluntat no explícita, un argument insegur. La formulació pot ser contrària al que es pensa perquè el temor explicitat sigui de fet un desig secret però inconfessable. Dir una cosa sempre dona una certa dosi de realitat al que s’expressa encara que sigui fals. ¿Seria aquesta la raó de la mentida? És un lloc comú que una mentida repetida pot esdevenir una veritat, si no real sí aparent, i per a alguns amb això n’hi ha prou.

Cs expressa el temor que la societat catalana està al límit de la ruptura entre els que volen la independència i els que s’hi oposen. És opinable, però probablement està més lluny de la veritat que el que es deriva de la realitat dels fets. La societat catalana és adulta, educada en un nivell cultural alt i té unes arrels que provenen més de la democràcia que de l’autoritarisme, sap viure amb contradiccions i opinions diferents, sempre ho ha fet. No tenir estat des de fa cinc segles obliga a construir des de baix, des de la gent, no des de les institucions, que són sempre incompletes i limitades, quan n’hi ha.

Per a Cs, que basa la seva política en la defensa de l’unionisme davant de l’independentisme, aquesta afirmació pot ser més un desig que un temor perquè, si s’arribés a produir, Cs guanyaria en força i suport social. Es demostraria que aquestes opinions contraposades no són sostenibles... i que l’independentisme, per raó de l’“agressió” que genera en “l’harmonia social”, hauria de convertir-se en un pensament a confinar al racó dels que són minoritaris, irrellevants i fins i tot tòxics.

Que la proposta política d’un partit es basi a atiar el conflicte, marcar les diferències i promoure la confrontació, porta a la reflexió. Quina percepció de la realitat pot tenir? Quin model social promou? Vol i pretén l’uniformisme forçat de la societat? Si pensa que només a través del conflicte s’activarà la solució, de qui pot esperar rebre suport i amb quina finalitat? Són preguntes de les quals potser val més no saber la resposta... ells deuen saber per què ho fan.

El nou govern espanyol sembla que ha abandonat la via dura de confrontació amb Catalunya i que està disposat a parlar del conflicte sense fer referència permanent a la llei i, per tant, a la judicialització. És certament un pas important perquè destensa l’escenari polític i també social. El trasllat dels presos a presons catalanes a prop de les famílies és una mesura que va en aquesta direcció...

El problema no es resoldrà fins que es pugui negociar entre les parts, però això ara és impracticable, més enllà d’acordar mesures de treva i distensió. No és possible en aquesta legislatura. Falten 20 mesos per a les pròximes eleccions generals, i sobretot el govern central no té prou suport parlamentari, i per tant suport social explícit, per fer-ho.

Acceptat aquest punt, la credibilitat del govern central depèn de la demostració que és veraç l’afirmació “No faig perquè no puc fer, però la meva voluntat de fer és ferma”. Els presos polítics, o polítics presos per les seves accions, tant se val, depenen d’una decisió judicial per aconseguir la seva llibertat provisional fins al judici, és cert, però també ho és que el fiscal amb dependència jeràrquica del govern espanyol pot demanar la seva llibertat amb l’argument, perfectament ajustat a dret, que no hi ha perill de reincidència, destrucció de proves o fuga i que l’alarma social no justifica tampoc el seu manteniment a la presó.

La recuperació de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, deixada en suspens des del 2011, és també un camí per comprovar la voluntat ferma del govern central de reconduir la situació d’enfrontament amb la Generalitat. Que es recuperessin lleis socials recorregudes al TC per renúncia explícita del govern central al recurs interposat seria una prova de voluntat de canvi en les relacions dins de l’estret marge ara possible.

Si es comprova aquesta voluntat de canvi, i tot sembla portar a aquesta conclusió, el govern de la Generalitat i els partits que hi donen suport haurien de considerar canviar l’estratègia, que fins ara havia de respondre a una confrontació llarga i dura amb el govern central. El temps és necessàriament d’espera fins a les futures eleccions generals, però en unes circumstàncies que permeten una distensió i l’inici d’una negociació política fins ara inviable per manca de voluntat. Ara aquesta negociació és possible en el que no és essencial, i impossible en el que ho és, per la precarietat de la situació parlamentària, que no ha canviat respecte a la que hi havia fins fa unes setmanes.

Hi ha persones que afirmen que l’independentisme hauria de reconèixer el seu fracàs, i fan aquesta afirmació amb l’esperança que aquest reconeixement es derivi de la realitat, i no al revés, com és el cas.

És un fet que l’independentisme no ha aconseguit el seu objectiu, la independència, però és també un fet que la meitat de la població catalana hi dona suport de manera estable malgrat circumstàncies objectivament adverses i que la caiguda del govern del PP s’ha degut en part a la incapacitat manifesta de resoldre el problema de Catalunya. Avui aquest problema està present arreu, no ha contribuït al prestigi internacional d’Espanya, i ha erosionat la visió de la ciutadania de la institució cabdal de l’Estat, la monarquia...

Més enllà de la valoració positiva o negativa d’aquests fets en funció del posicionament polític de cadascú, no es pot sostenir que l’independentisme ha fracassat. Aquesta afirmació es fa per donar força a un desig sense connexió amb la realitat, més que per descriure-la.

Els fets són tossuts i la seva idealització, és a dir, la seva conversió en idees, és un camí ple de dificultats perquè conté moltes i successives opcions i, per tant, possibilitats d’error.

Dir les coses no les converteix en veritats i de vegades pot ser més l’expressió d’una excusa que la manifestació d’un compromís.