Publicitat
Publicitat

Per a què serveix una nació

SEMÀNTICA. Segons el diccionari de la RAE, una nacionalitat -terme recollit per la Constitució de 1978-és una comunitat autonòma a qui se li reconeix una especial identitat històrica i cultural. És una definició prou vaga perquè s’hi aculli qualsevol tros de territori espanyol (recordem Albert Rivera: “Catalunya té una història pròpia? Sí, i la regió de Múrcia també”), i a més permet que catalans i bascos utilitzem l’adjectiu nacional de forma legal. Des de la Diada de 1977, el catalanisme ha tingut com a eslògan de referència “Som una nació”, però aquest terme, que la Constitució considera privatiu d’Espanya, va quedar bandejat a l’Estatut del 1979, i també, finalment, al del 2006, encara que el preàmbul del text recull asèpticament que “el Parlament català ha definit Catalunya com a nació”, la qual cosa és com si un psiquiatre diagnostiqués que “el pacient afirma ser Napoleó Bonaparte”.

ADJECTIUS. Últimament, alguns analistes han pensat que la solució al plet català seria fer una reforma constitucional que reconegués que Catalunya és una nació o bé, com proposa el PSOE de Pedro Sánchez, una “nació cultural” dins d’una “nació de nacions amb una única sobirania”, una fórmula que segurament entretindria tota una generació de juristes i politòlegs. Però és una resposta extemporània. Els seus impulsors obliden que, a la gran manifestació del 2010 contra la sentència del TC contra l’Estatut, la consigna ja no era “Som una nació”, a seques, sinó “Som una nació, nosaltres decidim”, frase que va esdevenir el marc de referència del procés sobiranista. Al cap i a la fi, l’autodeterminació és el primer dret de les nacions. Però acceptar això voldria dir admetre que Catalunya forma part d’Espanya no pas per essència, sinó per una decisió lliure i, per tant, reversible. Això és una línia vermella en el cas del PSOE (en el cas de PP i Ciutadans no és una línia, sinó un mur de vint metres d’alçada). Eludint el dret a decidir, l’ús del terme nació és una qüestió purament semàntica que no afecta el moll de l’os del conflicte català.

DECISIÓ. ¿Vol dir això que l’única solució vàlida per a les aspiracions catalanes és la independència? No. Per a mi és la millor opció, sens dubte; però constato que molta gent a Catalunya voldria seguir formant part d’Espanya amb unes altres regles de joc. Si pel fet de ser nació Catalunya tingués un reconeixement simbòlic adient (a nivell de llengua i cultura, de presència exterior, seleccions esportives, etc.) i un nivell d’autogovern polític i financer excepcional, una part de l’independentisme pararia l’orella amb atenció... sempre que es mantingués el principi del “Nosaltres decidim”, és a dir, que qualsevol solució dependria, en última instància, del vot sobirà dels ciutadans de Catalunya. I a més caldria establir garanties que evitessin els incompliments a què tant ens han acostumat els successius governs espanyols. Però aquests, ai las, són atributs de sobirania. Sense la sobirania prèvia cap acord amb l’estat espanyol té possibilitats d’esdevenir una realitat. És per això que el referèndum -que és el primer acte de sobirania real que tenim al davant-és la palanca imprescindible per a tots els que volen que la relació entre Catalunya i l’Estat canviï.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT