Els que es queden a Rocafonda
Lamine Yamal ha marxat de vacances en jet privat i exhibeix un tren de vida que és un insult a la seva classe social de procedència. Aconseguir que els pobres aspirin a fer-se immensament rics és el gran èxit del sistema neoliberal, que eleva als altars la diversitat d’identitats mentre amaga i camufla el factor que més condiciona la vida de les persones: els diners. Però què voleu que en sàpiga, un nano que encara no pot votar, de l’empobriment de la majoria que amaga l’enriquiment descomunal d’uns pocs escollits? Criat més a La Masia i en la indecent cultura materialista del futbol-negoci que no pas a Rocafonda o la Torreta (on vivia amb la mare, encara que el jugador només es reivindiqui del barri de Mataró, prioritzant la filiació paterna), és del tot normal que Lamine Yamal estigui cec davant de les desigualtats que regeixen el món. Les estrelles esportives encarnen, més que cap altra figura mediàtica, l’individualisme extrem basat únicament i exclusivament en fites personals. No deuen res a ningú, el seu talent innat fa eclosió per generació espontània i els diners que reben per marcar gols sorgeixen del no-res. Si la majoria de les persones amb ingressos normals no coneixem ni de bon tros el magma de violència, explotació i extractivisme sobre el qual sura el nostre consumisme absurd i nihilista, com hem d’esperar que un producte perfecte d’aquesta cultura, modelat des de petit en els valors del triomf narcisista (algú sap a quina edat va entrar el blaugrana a La Masia?) entengui la injustícia de la desigualtat que encarna? Ens diran que li hem d’agrair que es reivindiqui com a noi de barri, però de què parla en realitat quan parla d’aquest espai de procedència? L’orgull de perifèria en aquest cas no sembla més que un clixé, un tòpic que evoca humilitat i reconeixement de les arrels sense trepitjar gaire el territori, un concepte buit i romàntic que gaudeix de bona premsa i surt a compte a nivell de màrqueting (per al jugador i per al Barça, que pot treure pit de trobar talent entre els pobres i de promoure'ls sense discriminar-los). Consti que tot això ho dic observant la marca Lamine Yamal i no pas la persona de carn i ossos que hi ha al darrere, que no tinc cap intenció de jutjar.
Amb ulls de mare no puc evitar pensar que és una bogeria que un nano de 17 anys es dediqui a fer la volta al món i a navegar en jets de luxe, o que guanyi milions. O que se li apropin tot d’influencersabotoxades i més grans sense cap altre interès que la fama i els diners de l’adolescent. En sigui conscient o no, totes les relacions que tindrà el jugador estaran marcades per la seva condició de multimilionari i, per desgràcia, seran interessades i, per tant, falses. En aquest sentit, la fama acaba esdevenint una forma d’aïllament i un perill per al benestar de la persona si no es conforma amb ser només –i en tot moment– personatge.
Unes quantes lliçons sobre les conseqüències emocionals i psíquiques dels esports d’alta competició i de la professionalització precoç de nois i noies ens les va regalar molt generosament Ricky Rubio, entrevistat per Évole. Mentre l’escoltava no deixava de pensar que condemnem el treball infantil quan es produeix en tallers i fàbriques, però no quan hi ha ingents quantitats de diners pel mig. Vetllem pels drets dels menors, però acceptem que siguin vulnerats quan la societat els converteix en ídols. I tots els ídols són falsos perquè encarnen ideals impossibles d’assolir per a qualsevol persona real. I d’aquí la culpa que tan bé expressava Rubio: no seràs mai el que els altres han fet de tu, la marca creada sobre la persona amb la finalitat d’obtenir guanys econòmics.
El panorama que ens deixa aquest fenomen és un reflex nítid del món en què vivim i els seus contrastos: Lamine Yamal embrutant el cel amb el seu avió particular, gaudint d’una vida de luxe, mentre a Rocafonda els nanos segueixen com sempre ofegant-se en un estiu etern d’estretors claustrofòbiques.