'Quieto todo el mundo'

Quan es va produir el cop del 23-F jo era un marrec que feia batxillerat. A casa, vam sentir a la ràdio l’al·locució del president Pujol, i el comentari del meu pare –“ben igual que en Companys el 1936!”– no va ajudar a asserenar el clima familiar. Després va parlar el rei, i vam entendre que la intentona havia fracassat. Però la veritat, amb tots els seus replecs, l’hem anat coneixent de mica en mica, a mesura que els protagonistes de l’època han donat la seva versió. Els llibres i els documentals hi han anat afegint –o traient– capes de misteri. I aquesta setmana, coincidint sarcàsticament amb la mort de Tejero, s’ha tancat oficialment aquesta carpeta de la memòria històrica amb la desclassificació dels documents oficials. Com ja va predir Javier Cercas, no hi ha hagut cap revelació sensacional. Potser perquè molts documents es van destruir; potser perquè moltes coses, qui sap si les més importants, no es van escriure mai.

Però no calia esperar a la revelació d’aquests documents per constatar algunes dades inquietants sobre l’Espanya recent i sobre l’autèntic resultat de la transició democràtica. Sabem, per exemple, que el rei Joan Carles va tenir un paper decisiu en la dimissió d’Adolfo Suárez, el qual va plegar “perquè la democràcia no torni a ser un parèntesi en la història d’Espanya”, missatge tan transparent que no admet interpretació. Coneixem, perquè ha estat profusament explicada, la pressió externa de sectors reaccionaris, inquiets amb l’abast de la reforma política i el problema territorial. Em refereixo a la dreta política, econòmica i mediàtica, i a la majoria dels caps militars. Hi va tenir també una rellevant participació Josep Tarradellas, que tot i saber el que s’estava coent (ho ha deixat escrit) va fer unes cridaneres declaracions en què reclamava “un cop de timó” i es lamentava que en la qüestió autonòmica “hem corregut massa”.

Sabem també que el general Armada parlava amb uns i altres –també amb el PSOE– d’una solució militar i democràtica (valgui l’oxímoron) per fer front al “caos”; que el rei Joan Carles, de qui havia estat preceptor, o li va donar ales o no el va saber interpretar, no ho sabem, però sí que sabem que quan Armada es va presentar al Congrés per convertir el cop de Tejero en un golpe blando amb ell de president, va comptar amb el permís previ de la Zarzuela, a condició que no digués que parlava en nom del rei.

I coneixem, esclar, les conseqüències immediates del 23-F: l’ingrés automàtic d’Espanya a l’OTAN, tal com els Estats Units reclamaven, i la tramitació de la Loapa, una llei per frenar el desenvolupament autonòmic pactada per la UCD i els socialistes (també els catalans). I sabem, finalment, que el general Armada, condemnat a 30 anys de presó, va ser indultat pel govern del PSOE quan només en portava set entre reixes (per comparar, Jordi Cuixart se n’hi va passar quatre, i Pablo Hasél en porta 5).

Podem constatar, doncs, que si bé el 23-F va suposar la fi de la tradició colpista espanyola, també va deixar clar que la nova democràcia estava tutelada, i que part del seu destí estava en mans d’un cap d’estat imposat per Franco i que ostentava la jefatura dels tres exèrcits, cosa que, per cert, va resultar decisiva perquè molts capitans generals es desdiguessin durant l’intent de cop. L’actual rei, Felip VI, ha heretat aquesta condició de cap militar suprem. Però en el seu moment de glòria, al discurs televisiu per avalar la repressió de l’1 d’octubre de 2017, no portava uniforme; no li va caldre.

El PP ha demanat el retorn de Joan Carles I i la rehabilitació de la seva figura com a salvador de la democràcia. Em sembla que l’Espanya actual no es mereix menys.