L’esperit de llibertat del Dr. Trueta

Per a Catalunya, és el nacionalista incapaç de suportar una vida sense llibertat personal i col·lectiva

Pau Casals escrivia al doctor Trueta el 17 de novembre del 1946: “Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible fins al punt de passar per sobre de la moral, la justícia de tots sentiments humans... El seu llibre ( The spirit of Catalonia) representa la més digna de les protestes dient a les nacions en qüestió, i en la seva llengua, el que ha sigut el nostre poble i quin és l’esperit de Catalunya. Això a mi m’emociona, com hauria d’emocionar a tots els catalans capaços de sensibilitat patriòtica”. El temps acabaria convertint els dos amics -Casals i Trueta- en els dos símbols i baluards de l’exili dels catalans.

En qualsevol país del món, la recerca i el treball professional de Trueta ocuparien un lloc preeminent. Per a Catalunya, a més de ser el doctor del mètode de curació per a fractures i ferides de guerra i l’investigador dels ossos i de la circulació renal, és també el nacionalista incapaç de suportar una vida sense llibertat personal i col·lectiva, el liberal que s’empelta de la suau ironia anglesa i de la tolerància anglosaxona, el catalanista irredempt que no era separatista perquè ja s’havia separat.

Nascut el 1897 al Poblenou de Barcelona i llicenciat en medicina l’any 1921, no sembla arriscat aventurar que la data més important de la seva vida és el casament amb Amèlia Llacuna. Sense ella al seu costat res del que va fer hauria estat possible, ni potser tampoc no hauria sabut com alleujar el dolor insuportable de la mort del seu fill. Però després vindrien les filles -Amèlia, Montserrat i Tula- i la caiguda de la dictadura de Primo, cosa que va obrir les portes a la primavera republicana.

El temps acabaria convertint els dos amics Casals i Trueta en els dos símbols i baluards de l’exili dels catalans

El 18 de juliol del 1936 l’encara des del seu lloc de treball, cap de cirurgia de l’hospital més important de Barcelona. I en el darrer alè de la guerra, passa la ratlla camí de l’exili, l’èxode més devastador per a la nostra cultura, sí, però també per a la nostra ciència: metges, químics, enginyers, físics, biòlegs, mestres, arquitectes, geòlegs, marxaven de Catalunya, i la llum del progrés, de la investigació i de la tècnica s’apagava barroerament darrere d’ells.

Localitzat per la diplomàcia britànica, és invitat a establir-se a la ciutat de les boires, Oxford. Comença aleshores un treball infatigable, al qual l’esclat de la Segona Guerra Mundial acabaria per donar tot el seu gran i magnífic sentit. Molts anys després, en molts països, li són oferts els màxims honors en recompensa al salvament de milers de vides humanes que havia suposat el seu mètode. A tot arreu, excepte al seu propi país.

El gener del 1945 confessa a Lluís Nicolau d’Olwer: “Me n’he anat pel món sense més bagatge que la fe en la meva Pàtria i els meus coneixements quirúrgics. Estic deslligat de tots els compromisos menys del de servir la meva terra on pugui i com sàpiga”. Mesos abans, quan tot era encara foscament depriment, es posa a escriure un llibre per fer conèixer la contribució catalana al progrés de la civilització occidental. Cada dia s’arriba a la Biblioteca Bod-leiana, al bell mig del barri universitari, al costat dels colleges, i que encara avui, tal com volia el seu fundador, no permet que cap dels seus llibres siguin trets fora de la biblioteca en préstec. Allà hi passarà hores i hores, a la Radcliffe Camera, qui sap si al costat de J.R.R. Tolkien o C.S. Lewis, escrivint les vides de Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda o Joan Lluís Vives, aquest darrer professor d’Oxford, com ell va també arribar a ser. Així va néixer The spirit of Catalonia [ L’esperit de Catalunya], publicat en anglès el 1946. A l’interior no el podríem llegir fins a la mort del dictador.

El seu darrer parlament públic, fet a finals del 1976, en l’acte d’atorgament del doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, va dir: “Havent deixat Catalunya quan la democràcia hi moria, és per a mi una enorme satisfacció rebre aquest títol quan la democràcia hi reneix... La llibertat ha estat consubstancial a la meva vida... Cap dels nomenaments no ha tingut el significat d’aquest, que és el retorn de debò a la terra que vaig deixar perquè no volia veure morir la llibertat a casa nostra”. Un discurs bellíssim, impossible de llegir sense un ofec d’emoció, en què hi ha la idea central del seu pensament: viure lliure. Va morir el 19 de gener del 1977, avui fa 40 anys. “Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra”, havia escrit, a l’exili, talment com si fos el seu lema. Com desitjaria que també fos avui el nostre.

Més continguts de