La radioactivitat canvia la faiçó de la física (1967)

De l’article del divulgador científic Miquel Masriera Rubio (Barcelona, 1901-1981) a La Vanguardia (7-XI-1967) amb motiu del centenari del naixement de Marie Curie (Varsòvia, 1867 - París, 1934). Va ser una científica ben eminent, amb dos premis Nobel: el de física, 1903, una meitat per a ella –compartida amb el seu marit, Pierre Curie (París, 1859-1906)– i l’altra per a Antoine Henri Becquerel (París, 1852 - Le Croisic, 1908); i el de química, 1911, del tot per a ella. La seva filla, Irène Joliot-Curie (París, 1897-1956), va obtenir el Nobel de química el 1935. Avui és el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, instituït per l’ONU l’any 2015.

[...] L’origen de la radioactivitat el trobem fora de la física; si més no, d’aquella de fa cinquanta anys. Aquesta rara propietat no es deixava influir per la temperatura, és a dir, estava fora de la termodinàmica que s’havia erigit en llei universal. El fet contingent adquiria així categoria científica com l’havia adquirida la filosòfica amb la tesi de Boutroux. Més tard, amb Heisenberg, Schrödinger i De Broglie, ha perseverat en aquesta direcció. És corrent dir que el matrimoni Curie va trobar la radioactivitat, però crec que no és correcte: la radioactivitat la va descobrir –millor dit, la va trobar– Becquerel. El que els Curie van trobar va ser l’explicació, en descobrir el radi, per la qual cosa, junt amb Becquerel, van rebre el premi Nobel de física el 1903. Tres anys després, Pierre Curie moria en un desgraciat accident, atropellat per un cotxe, però Marie Curie va viure fins al 1934, després d'obtenir un nou premi Nobel [el de química, 1911], i encara va tenir la satisfacció de veure com la seva filla Irène Joliot-Curie, junt amb el seu marit, Frédéric Joliot, descobria la radioactivitat artificial, és a dir, la producció d’isòtops radioactius nous mitjançant bombardejos nuclears, la qual cosa li va valdre un nou premi Nobel [el de química 1935] a la família i –com vaig sentir dir-li al príncep De Broglie a la Setmana Curie de París, el 1938– va fer que el nom Curie fes tres cops la volta al món. Mai no vaig veure Marie Curie ni el seu marit, ja que quan ella va passar per Barcelona jo estava estudiant a Zúric, i quan vaig fer una llarga estada a París ella ja havia mort. Vaig conèixer, en canvi, les seves dues filles: Eva, que ha viscut una mica de la fama de la mare, la vida de la qual ha novel·lat, i Irene i el seu marit. Aquest, per exigència de Marie Curie, havia unit al seu nom el del seu sogre per tal que no s’extingís el cognom. [...] La família Curie tenia a gala no haver patentat mai cap dels seus invents, que han proporcionat milions. En aquella època tenien una preocupació: la seva filla, una petita en la qual l’herència havia estat constant: tenia una intel·ligència tan precoç que, per consell mèdic, li va caldre interrompre els seus estudis, massa avantatjats per a la seva edat, per tal d’evitar que el seu afany de saber no li perjudiqués la salut. Vaig veure per darrera vegada Irene Curie dotze anys més tard, en el Congrés de Química Pura i Aplicada d’Estocolm. Vam recordar amb nostàlgia els anys de París, amb les calamitats de l’ocupació. Vivia a casa de la seva amiga Lise Meitner, aquella qui amb Hahn havia trobat –simultàniament amb els Joliot-Curie– l’escissió de l’urani. Per aquest motiu la gent els atribuïa una rivalitat científica, però en realitat eren excel·lents amigues. La vaig veure molt envellida i no va aparèixer gaire pel Congrés. On la vaig veure –i malgrat el seu retraïment va consentir que li fes una foto– va ser a l’Institut Nobel de Química. Vaig tenir sort que fos una de les poques fotografies bones que he fet. [...] Pocs mesos després em vaig assabentar de la seva mort i de la del seu marit. No crec pas que hi hagi una altra família al món que hagi fet tant per a la ciència.