Hauria volgut anar a Girona en tren, perquè amb alta velocitat és un moment, però hi vaig anar en cotxe. Vaig trigar gairebé el triple de temps i, segons ChatGPT, vaig emetre gairebé cinc vegades més de CO₂. Però d’aquesta manera em vaig assegurar d’arribar-hi a l’hora, calculant, això sí, un temps generós de marge en l’hora de sortida, no fos cas que les rondes em tinguessin preparada una sorpresa desagradable, que no va ser el cas.
Mentre anava avançant camions i més camions per l’AP-7, escoltava una entrevista que li feien a la ràdio al secretari d’estat de Transports, José Antonio Santano, destinat temporalment a Catalunya per posar ordre en l’operació Rodalies, en què el concepte clau va acabar sent “recuperar la confiança de l’usuari”.
Missió impossible, almenys per als pròxims anys. Renfe i Adif han quedat tacades de per vida pels milers de persones pertanyents ben bé a dues generacions que gairebé cada dia han de patir la seva incompetència. I passaran anys abans no veiem trens moderns i nets, que surten i arriben puntuals a estacions còmodes, on les escales automàtiques i els ascensors funcionen i la informació a les pantalles sobre vies i horaris és tan fiable com l’hora al rellotge del mòbil, i tot sobre unes vies en manteniment continuat.
El meu viatge va ser d’un dia, però les persones que surten als reportatges dels mitjans explicant la desesperant aventura diària, perquè no es poden permetre una altra opció per anar a treballar, potser algun dia llunyà recuperaran la confiança en els trens de l’Estat. El que no recuperaran seran les hores de vida que els han robat mentre continuen pagant els seus impostos, perquè són molt més que simples usuaris o clients. Són ciutadans.
