És cert que l’actriu Elisa Mouliaá té dret a acusar un home d’haver-la assetjat sexualment. Té dret, després, a fer-se enrere (per la pressió o pel que sigui). I té dret a acusar-lo un altre cop. Però també és cert que, quan diu que aquella nit va escriure a les amigues que ell l'havia assetjat, no està parlant d’una “prova”, sinó en tot cas d’una “impressió”. I és cert que el jutge va ser maleducat amb ella, però amb ell no ho va ser menys.
Si al meu entorn una amiga, la filla, qualsevol coneguda, em digués que l’han violat o que hi ha hagut un miserable que l’ha grapejat o li ha fet insinuacions porques i en un context de superioritat, el que faria seria convèncer-la d’anar a la policia. No a una pàgina web. I segur que els altres éssers estimats (amics masculins, pare, mestres...) la convencerien que és el que cal, perquè no pot ser de cap manera, pel bé de la societat, que un home així campi lliure.
Naturalment, algú pot parlar de judicis paral·lels cap a ella, i tindrà raó, perquè jo n’estic fent un. Però en casos d’assetjament sexual (cap a una dona) també se’n fa un, de judici paral·lel, cap a ell. Entre el “Totes menteixen” de Vox (un crit que ens fa enemics furiosos) i el “Jo sí que et crec, germana” (un crit que ens fa, a les dones, éssers de llum immaculats) hi ha d’haver un terme mitjà, i aquest terme mitjà és la justícia. No, no és cert que totes menteixin, i és per agafar del braç els que ho diuen i portar-los a una comissaria de matinada perquè vegin en quin estat hi arriben algunes noies que han patit una agressió. I no, no és bona idea dir a qualsevol que te la creus, perquè això és tant com considerar-nos éssers sense màcula. Aviam si ara resultarà que ens prenen el dret a ser dolentes i a mentir.
