No és només que el 2026 hagi començat com un tro, condensant en poques setmanes tota la intensitat informativa que abans solia generar-se de manera més esponjada al llarg de tot un any. No és només la pressió frenètica a què ens sotmet el segon i potser no últim mandat de l’home taronja als Estats Units. Tampoc no és només el caos de la mobilitat a Catalunya, que s’estudiarà a les facultats de psicologia com un cas de burnout col·lectiu, com a mínim, i que si no hi posen remei acabarà empenyent algun usuari de Rodalies a llançar-se talús avall amb el comprensible i desesperat objectiu d’engegar-ho tot a rodar, ell i terres esllavissades i mur de contenció i dignitat col·lectiva formant una única i solidària protesta bonze-ferroviària de tots els materials fatigats.
Certament, el nostre grau de trasbals col·lectiu està en nivells notables, i per motius diversos. Però ni tot el burnout, ni tot el frenesí quotidià ni tota la fatiga dels materials provenen de l’estricta actualitat. Per sota de les vicissituds de la geopolítica i del ser català hi corre un altre malestar subterrani, un que es viu més a dins de cadascú i que té a veure amb l’acceleració de la vida, amb la sensació que no acabem mai de sortir una estona llarga de la gàbia, que no podem donar a les nostres existències el ritme humà que voldríem. Ja ho deia Umbral fa dècades quan va escriure que vivim esperant el moment que tot s'aquietarà, i que aquest moment potser no arriba mai. Però intuïm que no sempre ha estat com ara. I ja ho sabem, que la tecnologia i la revolució digital hi tenen molt a veure, però ens agradaria, si tinguéssim temps, aturar-nos a llegir o escoltar els savis que saben explicar-nos què diantre ens ha passat.
Aquest plaer agredolç és el que vaig experimentar dilluns en una conferència del filòleg i editor Raül Garrigasait. En una xerrada al Palau Macaya, l’hel·lenista va traçar un arc històric que explicava per què en les mentalitats de l’antiguitat grega, cristiana i medieval l’acceleració no tenia sentit i no podia ser entesa com un valor. El cas és que les formes premodernes d’estar al món associaven l’acceleració a la imperfecció i la velocitat a una força antinatural i diabòlica. I la cultura popular encara en mostra el rastre: el diable va construir el seu pont de Martorell en una sola nit. Amb la modernitat, però, tot això va començar a canviar. Per a autors com Poe o Baudelaire, l’experiència estètica havia de ser una excitació intensa, una intensitat passatgera. Una descàrrega elèctrica. El temps va deixar d’entendre’s com una estructura cíclica o lineal, i va passar a ser puntillista. Si al segle XIX la droga de les elits era la letargia de la morfina, al segle XXI és l’explosió reiterada de la cocaïna. I la nostra atenció, que havia estat contemplació, va transformar-se en una cosa mesurable, segmentable i quantificable en la Segona Guerra Mundial, quan la psicologia va haver d’estudiar la resposta del personal militar als estímuls dels radars bèl·lics. El camí cap a la monetització de l’atenció havia quedat una mica més aplanat.
Potser és aquesta –una guerra silenciosa, un setge frenètic però suau– la vivència íntima de tantes persones que es queixen del mòbil, del correu electrònic, de no trobar el temps per ser ells mateixos, de no poder fer cap a tot perquè la tecnologia ens fa accessibles a tota hora. Mentrestant, seguim esperant el moment en què podrem interrompre la cursa quotidiana, que volem creure que és provisional i transitòria però que no acaba mai de revelar-se provisional ni transitòria perquè no parem de córrer mai. La tecnologia, diu Garrigasait, és la traducció material del marc ideològic del nostre temps. Caldrà, doncs, canviar el marc ideològic i, en aquest sentit, cal reconèixer que el que també s’està accelerant és l’operació, desorganitzada però cada cop més àmplia, de desprestigi de les xarxes socials, de la qual la prohibició als menors de 16 anys seria un estadi que assaja la via de l’estigma. I també caldrà promoure noves formes de tecnologia que permetin una manera més premoderna de vincular-nos amb aquest món nostre tan estripat. No és poca cosa, però en companyia dels savis es combat millor.
