Rafael Catardi. El record inevitable (1989)
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsMés de trenta anys han transcorregut des que vaig visitar l'Alguer per primera vegada: era l'any 1956. Vaig tenir la fortuna de poder sojornar-hi llavors quasi tres setmanes i entenc que foren unes jornades molt fructíferes, gràcies principalment a l'amistat contreta amb nous "germans de parla". Una de les persones que em posaren confiança fou el prohom Rafael Catardi. [...]
Evito, però, de concretar ací aqueix meu record primerenc: entre altres raons, perquè no vull fer-me mereixedor del retret -que algú, inconscientment, m'ha fet, pertocant l'Alguer- que visc en el passat. [...] No és pròpiament que em senti anacrònic, però sí que veterà en les relacions modernes de Catalunya amb l'Alguer. I, per això, íntimament no puc menys que rememorar Catardi, en el quinzè aniversari de la seva defunció, ocorreguda el 19 de juny.
Només es tracta d'un apunt i, expressament, no evoco els dies del General, sinó quan ja feia mesos que ens havia deixat. Per voluntat de la seva vídua, la senyora Maria, encara vaig gaudir de l'acollença que Catardi em dispensava quan, per l'any setanta, jo acudia a "la Barceloneta de Sardenya". Ell em posava a disposició una cambra del propi domicili. Alguns altres catalans també es beneficiaren de semblant gest magnànim [...]
Així és que l'amabilitat de la senyora Maria em consentí de tornar a sojornar a "l'estatge dels catalans". Cal dir que, mort l'il·lustre alguerès, havien estat col·locats alguns quadres a l'estança-dormitori i en recordo particularment un. Una fotografia. A mi -fotògraf de professió-, em cridà extraordinàriament l'atenció el retrat d'una mare abissínia, amb la seva filleta. El retrat alenava una tendresa tal que em corprengué. És el meu darrer record del primer president del Centre d'Estudis Algueresos.
