Raó

Ens la posem a la boca com a àrbitre suprem dels nostres desacords: "No tens raó!", "Sempre vols tenir raó!" Però són també raons, les dels uns contra els altres, les que acaben en matances.

I què vol dir tenir raó ? Què li dóna tant de crèdit? La raó neix a Grècia i és, abans que res, optimisme antropològic: creure que pel fet de ser humans tenim dins una llumeta que ajuntada amb altres derrota la foscor poblada per déus despòtics. Eurípides ho diu així: "La raó lluita contra els terrors i els foragita".

Els seus dos grans enemics són la religió dogmàtica i el relativisme. Negant-li la capacitat de resoldre les nostres disputes i dubtes, ens fan lliscar cap a paralitzants, i sovint cruels, veritats revelades.

I encara que alguns diuen que Occident està en crisi per confiar-hi massa, no hem inventat res més fiable per decidir entre diversos punts de vista. El que de debò la desacredita és que sigui el paper amb què el poder embolica tantes baixes passions.

Però tenir-hi una fe desmesurada pot ser també funest. Una raó que es pren per lluminària pot acabar donant coartades a les pitjors atrocitats.

El punt d'equilibri ens el dóna Kant des d'un segle dolç de la filosofia. La raó no ho pot abordar tot: ens enfrontem a problemes i misteris, i les decisions crucials les hem de prendre amb el cor si no volem esdevenir monstres.

Més important que tenir raó és tenir pietat, perquè la pietat sense raó rarament va més enllà de fer petites desgràcies però la raó sense pietat pot destruir tot el que cohesiona una societat i convertir la convivència en un malson.