Rebel·lia

No soc una persona entusiasta de les noves tecnologies. Em costa adaptar-m’hi i només n’agafo allò que em sembla estrictament necessari o que em facilita la vida. No n’estic orgullosa. Anar en contra del progrés, en general, semblaria que no té res de bo.

Tanmateix, em sembla innegable que alguns canvis tecnològics ens fan caminar en la direcció contrària i deixar enrere els valors amb els quals em van educar i que, fins fa relativament poc, eren considerats indiscutiblement bons. En posaré alguns exemples, assumint el risc de ser titllada de retrògrada.

Trobo que els xats telefònics fan servei en algunes ocasions però ens han robat el contacte, potser més espaiat, però sens dubte més profund, amb els coneguts, amics i familiars. Ja no truquem a algú que trobem a faltar per xerrar una estona i saber com li va la vida, perquè els missatges breus són més eficaços i ens estalvien el ritual de la bona educació i la cordialitat. Les bones notícies, i les dolentes, es comuniquen amb una frase breu i es responen amb expressions sintètiques d’alegria o de condol, i, de vegades, amb aquestes emoticones que limiten la nostra expressió fins a extrems insuportables.

La gent de les generacions més joves –i també de la meva!– recorren al Tinder i similars per conèixer gent nova, amb la intenció, secreta o no, d’enamorar-se. Habitualment, el procés és un camí ple de frustracions, enganys i disgustos, que, a més a més, no sol acabar bé. Les persones participen en una mena de càsting on s’exposen elles mateixes i on també trien els candidats a partir d’una fotografia i, com a molt, un parell de frases que haurien de permetre intuir alguns trets de caràcter. La mentida campa lliurement en aquestes primeres impressions, no cal dir-ho.

Què se n’ha fet d’aquells enamoraments que avançaven lentament, a base de converses cada cop més íntimes, i que, en conseqüència, establien una base prou sòlida perquè l’amor tingués alguna possibilitat de prosperar?

L’última i més extrema “perversió” és ChatGPT, la intel·ligència artificial que, ho reconec, m’he negat a fer servir amb l’actitud pueril d’una nena petita entossudida a no acceptar els canvis. En una reunió amb un grup de gent que ha de pensar un projecte, la creativitat, la confrontació d’idees, la negociació, tot queda escombrat per aquesta ment tecnològica que estalvia esforços, però que també avorta qualsevol mena de raonament o d’esforç intel·lectual.

Els de la meva edat —els boomers— hem avançat a empentes i rodolons, sentint-nos més inútils del que som, cap a aquests canvis tecnològics. Ens costa saber si ens estan enganyant o manipulant, i avancem esporuguits i a les palpentes, sabent-nos orfes de les competències necessàries, per aquest món nou que ens expulsa.

Quan sento algú de la meva quinta assegurar, amb més fe que coneixements, que la intel·ligència artificial mai no podrà substituir la feina dels creadors, reconec que em costa molt lluitar contra l’escepticisme.

Arribats a aquest punt, poder-me submergir –com estic fent ara– en una novel·la com El que sabia la Maisie, de Henry James (LaBreu), per primera vegada en català gràcies a la traducció de Ferran Ràfols, em sembla un acte de rebel·lia segurament minúscul, però fantàstic.