La rebel·lió dels sacsons
L'administració de Donald Trump ha decidit denegar visats d'entrada al país per raons econòmiques o de salut i, de manera específica, a persones que pateixin obesitat o diabetis. És una nova manera de nodrir el boc expiatori en què s'han convertit els estrangers per al populista taronja, ara assenyalant una de les condicions més estigmatitzades dels nostres temps. Ser o estar gras en les societats desenvolupades comença a considerar-se una veritable heretgia, un estat inacceptable per a un món basat en el moviment continu, la productivitat constant i la mecanització dels éssers humans per convertir-los en engranatges perfectes. ¿No hi ha estudis i més estudis sobre alimentació i exercici que permeten tenir a l'abast les eines per domesticar el cos i no traspassar els límits marcats per l'IMC? Doncs què feu que no us aprimeu? El greix corporal s'associa avui amb la ganduleria i la falta de voluntat i ambició. El descontrol que s'atribueix a qui presenta una massa corporal per sobre del que estipulen els cànons salubristes i estètics és una ofensa per a un món en què la tecnologia permet tenir un poder gairebé absolut sobre les coses i la natura. Sí, deu ser que algú gras és massa material, una mena de salvatge que, en comptes d'abraçar i practicar una ètica estètica del domini dels instints, es deixa endur per les seves apetències. I gaudeix, i això sí que és una ofensa intolerable. Al gras se li atribueix un gaudi en la seva manera de menjar que és tota una provocació per als qui mantenen la línia a base de règims estrictes i privacions d'aliments considerats pecat per la religió de les dietes. Per això, les imatges més transgressores que es poden difondre avui no són ni de nuesa ni de sexe explícit. Avui, el que provoca onades d'indignació i tota mena d'insults i amenaces és una dona menjant en públic. Sempre que no sigui, esclar, una trista amanida o qualsevol plat que es consideri lleuger i saludable.
L'estigma cap als grassos no és ni de bon tros una actitud minoritària. S'ha incrustat en la nostra cultura. Per raons estètiques, però no només. També l'educació en salut ens ha portat aquest efecte col·lateral indesitjat. Que ens ensenyin que ens hem d'alimentar bé i fer exercici per evitar moltes malalties derivades del sedentarisme i la invasió dels menjars porqueria a les estanteries de tots els supermercats també ha difós una idea avui inqüestionable: que tenim un poder absolut sobre la nostra salut i que amb esforç, voluntat i bons hàbits (dieta i exercici, dieta i exercici) ho podem prevenir gairebé tot. Cosa que no és veritat, esclar, i encara menys en el terreny de la nutrició humana, més desconegut del que sembla tot i l'abundància d'estudis i recomanacions disponibles sobre el tema. Sigui com sigui, ara ja associem automàticament bona salut amb estar prims i mala salut amb estar grassos. Aquests estereotips grassofòbics els tenim en les reaccions que es produeixen a les xarxes davant dels canvis físics que pateixen alguns famosos. El David Bustamente es va engreixar força després de deixar de fumar i el públic el va crivellar de manera implacable, com si hagués comès el pitjor dels delictes. És a dir, que preferirien que es morís d'un càncer de pulmó pel tabac que no pas que estigués gras. Que s’amaguin, que s'avergonyeixin dels seus sacsons. La magror de models com Kate Moss, tan admirada a principis del mil·lenni, en part era fruit del consum de substàncies gens recomanables. Però els prims no han de donar mai explicacions sobre el seu estat de salut (només quan "es passen" i cauen en l'anorèxia per culpa dels cànons imperants; llavors són escarnits per ser-ne víctimes), no han de demostrar que no es moriran abans ni suposaran una despesa extra a la seguretat social. Com si el número que marca la bàscula (que no expressa res més que la relació que tenim amb la gravetat) fos una fórmula màgica per no emmalaltir. I no morir-nos, de pas.