El reconeixement de l’extrema dreta
1. Ens volem creure que Catalunya és diferent, però a l’hora de la veritat acaba generant els mateixos tics que l’entorn europeu del qual formem part. Semblava que l’extrema dreta catalanista no afloraria mai i resulta que ara mateix està en procés de creixement accelerat de la mà d’una Sílvia Orriols que juga les cartes de l’autoritarisme, amb el discurs contra la immigració com a principal bandera i amb la independència com a objectiu, trencant, d’aquesta manera, una creença infantil: que no hi hauria mai una extrema dreta catalana, que aquí el neofeixisme només podia ser espanyolista. I resulta que sí, que, com arreu d’Europa, l’autoritarisme postdemocràtic creix, desafia i sovint arrossega les dretes democràtiques. És el problema de les ingenuïtats ideològiques, de donar per fet que som millors que els altres i que serem diferents pel fet d’haver estat víctimes de la dominació espanyola.
Les lògiques del poder tenen inscrites dinàmiques profundes, la radicalització sempre està a l’aguait i els extrems troben forats pels quals expressar-se. Si Vox va emergir en una determinada conjuntura de ruptura de l’estabilitat de les democràcies liberals, en què van florir els radicalismes, per què havíem de creure que a Catalunya no passaria res semblant? Què podia fer pensar que seríem diferents de la resta d’Europa?
El fet és que l’extrema dreta ja és aquí, en una dinàmica a l’alça a favor d’Orriols, que ha sabut captar els signes del temps i marcar un perfil nacional propi, desmarcant-se de Vox. I ja van sortint missions conservadores a festejar-la.
2. Catalunya, doncs, no està més vacunada que els altres. L’extrema dreta hi ha emergit, també, amb un marc propi. De cop, aquest cap de setmana, una trobada de Sílvia Orriols amb empresaris i gent del món econòmic, liderada per Emili Cuatrecasas, ha significat un inesperat xoc de realitat. Com pot ser que sectors del món empresarial s’acostin a les extremes dretes o les temptegin? Precisament, és el que està passant a tot arreu. I cada cop més. Dretes i extremes dretes s’aniran trobant, que és el que ja veiem a Espanya, on d’aquí quatre dies governaran junts Vox i el PP.
Una mirada a Europa ho diu tot. I les conseqüències no seran menors. ¿Catalunya podria ser capaç de mantenir l’extrema dreta aïllada passi el que passi, amb compromisos entre les altres forces polítiques? Aquest primer pas públic –n’hi ha hagut d’altres més discrets– d’aproximació d’un sector empresarial a Sílvia Orriols és un avís per a ingenus. Hi havia els que hi van anar, però també els que n’estaven al corrent però van preferir no donar la cara. Evidentment, n’hi haurà més, i si Aliança Catalana segueix creixent, la dreta se li anirà acostant. N’hi haurà prou que, en algun moment, la dreta necessiti els seus vots per fer majoria. ¿Seria fantasiós esperar que, en una circumstància així, conservadors i progressistes es trobessin per deixar l’extrema dreta amb un pam de nas? Seria la prova d’una sensibilitat democràtica que a Europa s’està esfumant. No em vull fer il·lusions, però m’agrada deixar la porta oberta.
3. El pujolisme, mentre el patriarca marcava el pas, era de tan ampli espectre que podia incorporar totes les sensibilitats de l’espai conservador. Amb la sortida de Pujol van començar a aparèixer ambicions arreu. Amb la dinàmica del Procés, la confluència de Junts per Catalunya va arribar a incorporar noms i grups que procedien dels dos extrems, de la dreta però també de l’esquerra, encara que avui molts ja no se’n recordin. Quan l'escalada es va interrompre de cop amb la frustració del Procés i amb la repressió, molts van anar desapareixent i no n'hem tornat a sentir parlar, mentre que un nucli reduït de convergents tradicionals –amb Turull, Batet i Rull al capdavant– aconseguien la tutela del partit, utilitzant la figura icònica del president Puigdemont com un factor de legitimitat que els feia intocables. Però aquest cicle té els dies comptats. Ara mateix, precisament, ja s’ha aixecat el tabú del relleu de Puigdemont. I ja li han posat data: la seva tornada. Cada cop sembla més evident que serà el moment de la seva amortització perquè la dreta catalana pugui tornar a aixecar el vol. I serà llavors quan es dilucidarà el futur de l’espai conservador: la relació entre Junts i Aliança Catalana.
Que alguns sectors econòmics comencin a bellugar ja és indiciari que el diner català no és insensible a les pulsions europees. Sembla que és hora de trencar el tabú de l’extrema dreta, que era una herència de la Segona Guerra Mundial. Donald Trump s’hi ha aplicat amb uns excessos retòrics i pràctics que podrien arribar a ser un revulsiu que faci reaccionar els partits democràtics. Però em sembla que això, ara mateix, és una il·lusió. El futur immediat el marcarà l’autoritarisme postdemocràtic, amb un protagonisme creixent de l’extrema dreta. I és irresponsable voler endolcir la seva imatge per vendre’ns gat per llebre, com fan les dretes europees.