Reconeixement
Es reconeixeria el monstre del Dr. Frankenstein davant d’un mirall? Com reaccionaria? En la novel·la, Mary Shelley no ens va donar l’oportunitat de saber quina seria la reacció quan descobrís la seva aparença, però el món del cinema l’ha fet reaccionar amb xoc, tristesa o ira. És més o menys el que li passa a una part d’Espanya, que no s’agrada quan veu al mirall un Estat patchwork. Un Estat plurinacional, amb llengües i identitats diverses que a alguns els molesten pel fet d’existir.
La realitat és que la ficció d’un país homogeni no se sosté 45 anys després de la Constitució, i el resultat de les urnes i el Procés ho han deixat clar. No hi haurà govern espanyol sense sumar els diferents. Tampoc sumant-los hi haurà un govern estable, però sense resoldre la qüestió territorial serà impossible que Madrid surti del bloqueig en el qual està avui. La majoria de la moció de censura només comparteix una idea, i és que quan Espanya es mira no veu la família Trapp, sinó Frankenstein.
CONSTITUCIÓ
El marc constitucional està exhaust, però és una altra de les realitats que encara avui es neguen. El referèndum per a la ratificació de la Constitució espanyola del 1978 es va celebrar el dimecres 6 de desembre del 1978 i va ser aprovat pel 88% dels votants, que representaven el 59% del cens electoral. A Catalunya, l’adopció del text constitucional va ser molt majoritària, amb el 90% dels votants a favor, una majoria que representava el 61% del total del cens. Però avui quin seria el suport al text constitucional?
Qui, si no la dreta judicial i política, ha subvertit l’esperit integrador dels pares de la Constitució? L’últim cop que el CEO ho va preguntar, el 2019, el 72% dels catalans i el 40,5% dels espanyols estaven a favor d’una reforma. Però adaptar la Constitució a un estat federal requeriria més realisme i valentia del que la política espanyola és capaç de tenir avui.
Conscient de la impossibilitat de reforma constitucional per la via establerta al Congrés i desafiat electoralment per la puixança de Bildu, el lehendakari Urkullu ha fet una proposta de convenció per reactivar l’autogovern de les nacionalitats històriques. Una pista d’aterratge al PSOE per parlar dins del marc constitucional. Urkullu ofereix una via política negociada per no quedar fora de joc “ni contagiar-se del cas català”, com diu una excel·lent observadora del PNB.
La involució de la interpretació de la Constitució que va començar amb la Loapa i el cop d’estat del 81 ha anat avançant amb els anys per arribar al màxim amb el PP d’Aznar amb l’aquiescència del PSOE felipista. La reacció ha estat vigilada des del nucli de l’Estat format per jutges, advocats de l’estat i cossos policials. Un moll de l’os del nacionalisme espanyol que està disposat a sabotejar la política i el que calgui per asfixiar Espanya en nom de la preservació de la unitat i de la protecció dels seus interessos.
A Pedro Sánchez no se li pot negar que el seu instint de supervivència va acompanyat d’una certa valentia. De la mateixa manera que va aprovar els indults, pot tirar endavant una amnistia, amb el nom que calgui, que posi el comptador a zero. Una amnistia complexa però que permetria culminar el traspàs del problema nuclear de la política espanyola dels tribunals a la política. Obrir un escenari polític seriós amb tots els actors.
L’ÈXIT DE PUIGDEMONT
Qualsevol negociació passa primer pel reconeixement. Pel reconeixement mutu. Per l’acceptació de la legitimitat de les idees i del lideratge d’un espai electoral que representa una part de votants. És el primer pas i, de moment, l’èxit més important dels últims anys de Carles Puigdemont. Si el PSOE vol els vots de Junts, haurà de reconèixer la legitimitat de l’expresident com a líder indiscutit del seu espai polític. La votació de la mesa del Congrés acaba en ella mateixa, i qualsevol altre pas està per negociar. S’arribi o no a un acord, Puigdemont ja haurà guanyat tenint el focus polític i mediàtic sobre ell i havent sigut reconegut pel PSOE com un actor indispensable per a la formació de govern a Espanya. Mentrestant, Junts està transitant cap al camí del diàleg i cancel·lant la capacitat d’influència dels maximalistes als quals fins fa poc alimentaven. Per als puristes, els traïdors ja són tots menys ells mateixos.
I ERC? Doncs els republicans semblen descol·locats sense acabar de capitalitzar el fet d’haver sigut els primers a veure quin era el terreny de joc real i els instruments viables de la política post-2017.
El curs es presenta interessant. Res no està tancat, però els moviments hi són. S’obre un nou escenari i ni Sánchez ni Puigdemont tenen personalitats a les quals no agradin els reptes aparentment impossibles.