Reflexos de Portugal i d'Europa
Un diumenge electoral a Romania, Polònia i Portugal va deixar resultats més o menys semblants en aquests tres estats membres de la Unió Europea. A saber, en tots tres casos la formació conservadora de cada país (Aliança Democràtica a Portugal, Coalició Cívica a Polònia i la candidatura independent de l'alcalde de Bucarest, Nicusor Dan) ha resistit l'envestida de la respectiva extrema dreta. En el cas de Polònia es tracta encara d'una primera volta, en què el candidat de la dreta liberal –i també alcalde, en aquest cas de Varsòvia, Rafal Trzaskowski– ha aconseguit superar per un marge estret el candidat ultra, Karol Nawrocki, a l'espera del que pugui passar d'aquí dues setmanes, a la segona volta. A Romania, la primera volta l'havia guanyat el candidat antieuropeu, George Simion, líder de la formació d'extrema dreta AUR, admirador de Trump i de Viktor Orbán, però en la segona volta, i contra tot pronòstic, Nicusor Dan ha aconseguit passar-li al davant, amb un resultat que ha donat aire a la Comissió Europea d'Ursula von der Leyen i a les institucions europees en general. Per acabar, a Portugal el fins ara primer ministre conservador ha aconseguit repetir en el càrrec amb una victòria ajustada davant dels socialistes (els grans derrotats de la jornada) i de la ultradreta del partit Chega, que ha experimentat un d'aquests creixements espectaculars que fan les propostes il·liberals del món en aquests anys vint del segle XXI. Montenegro haurà de governar en minoria i primer explorarà les aritmètiques parlamentàries que li permetin governar sense dependre de l'extrema dreta de Chega, però manté una postura ambigua sobre el que pugui passar en el futur. Amb diferents modulacions, els partits de la democràcia liberal i de la socialdemocràcia europea es troben amb dilemes semblants.
El cas de Portugal és interessant, perquè Montenegro va arribar al poder després de fer caure el president socialista anterior, António Costa, amb acusacions de corrupció que després es va demostrar que eren falses. Actualment Costa és el president del Consell Europeu, mentre que Montenegro ha hagut de convocar eleccions anticipades (aquestes en què ha sortit reelegit per poc) a causa precisament d'un escàndol de corrupció. Això sí, les esquerres han retrocedit a Portugal i, en canvi, l'extrema dreta ha agafat més i més força. Costa havia estat el primer ministre de l'anomenat miracle portuguès, quan en plena crisi mundial el seu govern progressista es va allunyar de les polítiques d'austeritat europees i va aconseguir reduir dràsticament el dèficit mentre apujava els salaris. Va aconseguir uns anys de prosperitat a Portugal mentre la prioritat del seu govern eren les polítiques socials i mediambientals. La caiguda de Costa, a causa de les mentides dels polítics i els mitjans de la dreta, s'assembla a la que voldrien el PP i Vox per a Sánchez a Espanya. El que no han dit mai és què vindria després, en cas que ho aconseguissin. La governança erràtica i inestable de Montenegro a Portugal ens en pot donar alguna idea.