El rei i la llei
Aquest cap setmana hem tornat a sentir el vertigen de viure en un món que penja d’un fil, amb els atacs d’Israel a l'Iran i l’assassinat d’una congressista demòcrata de Minnesota.
Per acabar de completar el quadre, Trump s’ha regalat una desfilada militar a Washington. Fer desfilar els soldats per davant de la Casa Blanca ha estat una exageració tan gruixuda com el traç dels seus retoladors, perquè l’exèrcit és un implícit omnipresent a la vida americana. Encara recordo el dia que el comandant d’un avió ens va demanar un aplaudiment per a un grup de soldats que eren a bord (i tothom va aplaudir), i com als temps morts del bàsquet de la NBA feien saludar els soldats ferits a l’Afganistan perquè revessin l’ovació del públic.
Una desfilada sempre és una demostració de força, i com que el món prou que sap quina és la força militar més gran, és evident que Trump ha ensenyat les tropes al seu poble, just aquests dies que ha desplegat marines per reprimir manifestacions. La resposta ha estat a l'altura. Amb la demostrada capacitat de saber dir-ho tot en un parell de monosíl·labs, els americans que s’han manifestat contra Trump han triat l’expressió “No kings” [Reis no]. Els americans són independents des del dia que van expulsar un rei de la seva vida, de forma que el filòsof Thomas Paine, quan li van preguntar on era el rei al país acabat de crear, va contestar: “A les monarquies absolutes, el rei és la llei. Però ara, a Amèrica, la llei és el rei”. Quan la presidència mateixa és una font de caos, quan Trump juga a ser rei, el que posa en risc són 250 anys sense monarques capriciosos ni Nerons piròmans.
