Reines, vampirs i futurs
Per luctuosa que sigui, la notícia de la mort d’Elisabet II ha tornat, per uns dies, els informatius una mica més amables. Tot s’ha amarat de nostàlgia, que és un narcòtic eficaç, i la figura d’una reina que ha regnat durant setanta anys, quasi sempre benigna i aparentment impàvida, ha fet l’efecte que se suposa que han de fer les reines i els reis: servir de pretext per als contes, les contarelles i les fantasies del poble. La figura d’Elisabet II, una de les més icòniques del segle XX, permet idealitzar la centúria passada i imaginar-la com un món mig en blanc i negre, mig en color, en què nocions com l’elegància i el saber fer encara tenien pes en el regiment de la cosa pública.
Tanmateix, aquesta reina idealitzada (des de la caricatura, però també des de l’homenatge) pel cinema, per la literatura i pel rock va partir d’aquest món poques hores després que Putin llancés, renovats, alguns dels seus tenebrosos advertiments. El Kremlin, com els Windsor, també domina –dins el seu estil– l’art de la posada en escena: i així, pocs dies després de veure Putin visitant tot sol el tanatori de Gorbatxov, armat amb un ram de flors, en unes imatges decididament vampíriques, el vam veure materialitzar-se al Fòrum Occidental de Vladivostok per actualitzar el seu repertori d’amenaces. Putin va bravejar que les sancions de la Unió Europea i els EUA no afecten Rússia, perquè ara, segons ell, tenen oberts els mercats asiàtics. Va insistir que no es pot aïllar Rússia, i es va permetre impartir, amb un sentit de l’humor ben negre, algunes lliçons de liberalisme a aquells que se suposa que en són els representants: intervenir la lliure circulació de béns i mercaderies amb les sancions, va venir a dir Putin, causa inestabilitat econòmica mundial i compromet la qualitat de vida dels europeus. Va negar que Rússia estigui perpetrant cap xantatge energètic contra Occident, i va afirmar que són les decisions dels mateixos governants europeus i americans allò que els ha dut a l’actual situació de talls de subministrament. Sap que els intents de reduir la dependència d’Europa del gas i el petroli russos no funcionen, i es percep en la seva cara volgudament inexpressiva un principi de somriure sinistre, en qualificar literalment d’estúpida la mesura anunciada per Ursula von der Leyen de fixar un topall per al preu del gas rus, a fi de reduir els ingressos de Rússia amb els combustibles fòssils.
Mentrestant, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica de l’ONU alerta que és necessària una zona de seguretat a Zaporíjia, abans que la dansa macabra de bombardejos damunt la planta nuclear ocupada per Rússia desemboqui en una tragèdia. Elisabet II, com s’ha dit aquests dies, va començar el seu regnat en una Guerra Freda i l’ha acabat, juntament amb el seu temps de vida, en una altra guerra freda. L’aire vampíric que ara veiem en Putin davant del cos de l’home que representava la seva nèmesi ja existia fa setanta anys, però aleshores el futur encara podia semblar, potser, una promesa. Ara ningú en vol saber res, del futur.
