Renovables: necessitem un acord amb desesperació
Des de la comunitat renovable esperàvem amb gran emoció un acord per al decret llei 12/25 sobre renovables. L’anhelàvem desesperadament perquè som conscients de la gran mancança en què ens trobem després d’anys d’immobilisme. Per sorpresa i amb molta tristesa, hem descobert que no hi ha acord, i que tornem de nou al que, a nivell pràctic, és una moratòria a les energies renovables. Un desastre majúscul, en definitiva.
Necessitem un acord amb desesperació. I molts pensem que l’espai perquè aquest acord arribi és més gran del que ens volen fer creure. En part, perquè això de negar una energia neta, barata i local durant tants anys és extremadament costós. Fins quan viurem de fer brindis al nihilisme polític? Pretendre que això és un joc de cromos com a enèsima jugada mestra no ajuda (ni cola, honestament). Presentar un decret que no es pot aprovar, tampoc. La negociació estava tan avançada que una es queda mirant al buit, preguntant-se què ha fallat.
Us deia que molts pensem que l’espai de consens és ampli, i us ho explicaré en clau personal. A la família tenim dos economistes experts que ens dediquem a temes d’emergència climàtica. El meu tiet Francesc Reguant, que es dedica al sector agroalimentari, i jo mateixa, que estudio temes de transició energètica. Tots dos estem consternats pels riscos climàtics que ja comencem a patir, ell per la manca de seguretat alimentària, i jo per la manca de seguretat energètica i de descarbonització. I tots dos, sense cap dubte, som els més tossuts de la família –els ho podeu preguntar.
Llegint les notícies algú podria pensar que el meu tiet i jo no ens podem ni veure. Perquè l’agricultura i les renovables van en contra, oi? Doncs no. Ell es mira els números i les projeccions, i entén que l’energia solar és necessària i que a base de plaques a les teulades no anirem enlloc. Potser el cor li diu que tota l’agricultura s’hauria de protegir, però els impactes climàtics fan el secà cada vegada més erràtic i inviable. Jo miro els números i les projeccions, i entenc que l’agricultura necessitarà cada vegada més el suport del regadiu per ser productiva o, fins i tot, existir. Potser el cor em diu que s’ha d’aprovar el decret a qualsevol preu, perquè el retard és molt gran; però l’escolto.
En definitiva, concloem que protegir el regadiu més explícitament, tot desencallant les renovables en altres parts del territori, és compatible i adequat; un bon pont on trobar-nos. Tots dos som conscients que, juntament amb l’aigua i l’aixopluc, l’energia i l’aliment són essencials per a la vida.
En efecte, un acord no és només viable, sinó absolutament necessari. La gran dependència energètica i alimentària a Catalunya ens fa extremadament vulnerables al canvi climàtic que ja patim. Cal protegir i incentivar el regadiu i les terres que se’n poden beneficiar per desenvolupar-lo com a bé públic d’interès general. També ens calen les renovables com a bé públic d’interès general, fins i tot si ocupen espais que ens incomoden o fan lleig. Cal seure amb com més gent millor perquè el decret sigui una realitat, recordant sempre que un acord consensuat és infinitament superior a l’absència del que cadascú pugui considerar el seu decret ideal.
El decret no es va poder votar a temps. Tècnicament es podria fer fins dilluns, però es veu que no hi ha cap ple extraordinari. Pensava que els plens extraordinaris eren per a situacions extraordinàries, i aquesta ho és, però esperarem pacientment al setembre. Treballem plegats aquestes setmanes fins que hi hagi un acord vàlid, encara que no sigui perfecte. No ens podem permetre una altra cosa.