El repte de la immigració a Catalunya

Els forts corrents migratoris que estan experimentant la majoria dels països occidentals desenvolupats impacten directament sobre les seves societats. Aquest impacte no és de baixa intensitat, ans al contrari, està provocant moviments socials profunds que es tradueixen en alteracions rellevants dels seus mapes polítics. El creixement electoral de partits de dreta radical que s’està estenent per molts països d’Europa n’és la prova més evident, i alhora més punyent.

Catalunya no viu al marge d’aquest fenomen. Tenim una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa i una de les esperances de vida més altes del continent europeu. Per acabar-ho d’arrodonir, cal tenir en compte que la nostra taxa d’activitat, que mesura quantes persones en edat de treballar estan actives, també està per sota de la mitjana europea. Dit en termes planers, tenim menys criatures, vivim més anys i tenim menys propensió a estar laboralment actius. La combinació de tot plegat, més una estructura econòmica que demana moltes persones amb salaris més aviat baixos, fa que la nostra exposició als corrents migratoris sigui fins i tot més alta que la de molts dels nostres veïns.

Partint de la base que les tendències demogràfiques i culturals tenen inèrcies de llarg abast que costen molt de canviar, i que, per tant, el fenomen de la immigració hi és per quedar-se, ens cal com a país un discurs ben travat, realista i serè sobre com abordar aquest repte. A parer meu, aquest discurs hauria de descansar sobre cinc pilars, que podríem dibuixar així:

1. Catalunya és un país d’immigrants. Pot agradar més o menys, però som el que som. En cent vint anys, és a dir en quatre generacions, hem passat de 2 a 8 milions d’habitants. Aquest creixement, enorme, es deu fonamentalment a la immigració. Durant dècades, espanyola; avui, principalment africana i llatinoamericana. Si volem encarar el repte migratori, i l’impacte que genera, hem de partir del país real i no d’un país imaginari que no és el nostre.

2. El fet que siguem un país d’immigrants no significa que a casa nostra hi càpiga tothom. No podem convertir-nos en un colador sense control. De la mateixa manera que no s’ha de demonitzar la immigració, tampoc no s’ha de negar que provoca tensions, i no pas menors. Tensions sobre la identitat, sobre valors culturals compartits i sobre tot tipus de serveis públics. Aquestes tensions, que afortunadament no dinamiten la convivència, les veiem cada dia en els carrers i les places de moltes de les nostres ciutats. El fet de no disposar d’un estat propi i d’estar crònicament mal finançats agreuja el problema i complica la solució. Per tant, si no podem gestionar bé la Catalunya dels 8 milions, hem de ser molt curosos en qualsevol política o discurs que ens empenyi a augments de població que no podem pair sense posar en risc la cohesió social i fins i tot les bases de la nostra democràcia.

3. Cal una estratègia clara per controlar i orientar la immigració des de l’origen. De la mateixa manera que durant dècades, i per cert amb gran èxit, s’ha fet un esforç per captar inversions, atraure turistes o fomentar les exportacions, cal fer un esforç com a mínim equivalent per vehicular la immigració que en alguna mesura seguirem necessitant. Sé que no disposem dels instruments governamentals per dur a terme les accions que caldrien, però tampoc no els teníem per a la resta de les polítiques i bé que ho hem fet.

4. De la mateixa manera que cal ser exigents i eficaços en el control de fluxos de persones que volen venir al nostre país, també cal ser clars en entendre que quan parlem d’immigrants estem parlant de persones. Hem de combatre els discursos que ens deshumanitzen com a societat. No estem parlant de mercaderies ni d’objectes, sinó de persones com nosaltres. El gran repte consisteix a canalitzar la immigració de manera legal i ordenada, però un cop siguin entre nosaltres, les persones vingudes de fora han de poder disposar dels drets que una societat democràtica com la nostra garanteix. Hi ha drets que cal garantir de manera immediata, en línia amb el que significa la dignitat humana en societats avançades, i drets que cal anar consolidant amb el pas del temps.

5. Garantir drets no significa abandonar o relaxar les obligacions. Si els drets són per a tots, els deures també. Els discursos que prioritzen els drets sobre els deures fan mal a la societat. Dissortadament, fa anys que ens deixem arrossegar per aquest desequilibri, i així ens va. Si de debò apreciem les bondats d’un sistema democràtic, que es tradueix en llibertats, drets i dignitat humana, hem de ser conscients del valor que tenen els deures, que són els que garanteixen una convivència cívica i un sentit de la justícia.

Catalunya té ple dret a preservar i projectar de cara al futur la seva identitat, els seus valors culturals i la seva llengua. I també té dret a mantenir dempeus, i a millorar, el seu estat del benestar. Tot allò que hem forjat al llarg de segles, o dècades, ho podem oferir a les persones que venen de fora. Però hem d’exigir ple respecte per allò que som i que no volem deixar de ser.