14/04/2021

República, llengües vernacles i barbàrie

2 min

L'historiador Jaume Claret ha publicat, amb motiu del norantè aniversari de la Segona República, un article al digital The Conversation incidint en un dels punts forts de la breu etapa republicana: l'aposta decidida per l'educació i pel coneixement. Em va venir al cap el creuer Ciudad de Cádiz, una expedició d'estudiants universitaris espanyols i catalans —hi van anar els poetes Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, o les intel·lectuals Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola, entre d'altres— que l'estiu de 1934 va recórrer la Mediterrània, recalant en un i altre port (amb menció especial pel de Salònica, en què els universitaris van ser rebuts amb gran emoció per una gernació de descendents de sefardites). L'organització del creuer anava a càrrec del govern de la República, i el propòsit era formatiu, però també propagandístic: volien desmentir la llegenda negra espanyola, associada a l'obscurantisme, l'endarreriment, la falta d'educació i la incultura. Per contra, volien mostrar al món una Espanya jove, cosmopolita, en què les dones (i no només els homes) tenien accés a l'estudi. Una Espanya que reconeixia i respectava la pluralitat, la diversitat, etc., etc.

Tots aquests ideals se'n van anar al diable amb una guerra civil i una dictadura de quaranta anys, i no han tornat a treure el cap més que tímidament, i puntualment, en els altres quaranta anys de democràcia tutelada de l'Espanya efectivament fosca (la llegenda negra no és cap llegenda) i reaccionària de sempre. D'això que dic, d'aquest pes mort fet d'orgull nacionalista i de cobdícia (la sacralitzada unitat d'Espanya dona molts diners), en tenim demostracions cada dia en tots els àmbits. La que ha fet més renou aquesta setmana, però, l'ha protagonitzat la Biblioteca Nacional d'Espanya, que ha demanat disculpes públicament per haver exhibit textos d'escriptors medievals valencians –escrits, lògicament, en català– sota l'etiqueta “literatura catalana”. Això va despertar les ires d'uns senadors del PP, i, immediatament, les disculpes de la Biblioteca Nacional . La Biblioteca Nacional d'Espanya, naturalment, és una estructura d'estat. De manera que aquí tenim l'estat espanyol, que mai es disculpa per res davant ningú, demanant perdó per haver tingut el descuit de reconèixer mínimament la literatura escrita en “llengües vernacles” (van fer servir aquest expressió pejorativa, per evitar l'odiosa idea d'una “literatura catalana”).

Això és un triomf de l'obscurantisme, de la barbàrie i de la violència (negar, des de les institucions públiques, l'existència d'una llengua i una cultura és violència). Un triomf del franquisme, que amb tant d'ardor defensa Vox a la tribuna del Congrés i amb tanta eficàcia ha tingut dins seu el PP durant aquests quaranta anys. Una altra vergonya d'Espanya davant del món, perquè el menyspreu cap a les llengües, la literatura i la cultura és el primer senyal d'identitat dels països que encara no han madurat cap a la democràcia, per moltes facilitats (fons europeus) que se'ls hagi donat per fer-ho.

Sebastià Alzamora és escriptor.

stats