La República vista per Josep Pallach quan tenia 12 anys (1932)

Del text escrit per Josep Pallach (Figueres, 1920 - Barcelona, 1977) quan tenia 12 anys. Transcrit a Educació i Història (VII/XII, 2017) en un article acadèmic de Salomó Marquès (l’Escala, 1942), catedràtic a la Universitat de Girona. El dimarts 14 de desembre es fa un seminari (via telemàtica) sobre aportacions de Pallach a la pedagogia i la història de l’educació.

14 d’Abril! ¡Honra a tu, data memorable, que vingueres, com la primavera, a il·luminar el cor de tots els espanyols! Per a celebrar aquesta diada, que honra al poble espanyol, l’Iltrm. Ajuntament de Figueres ha obert un concurs de composició entre els alumnes de les escoles de la nostra ciutat, al qual concurs, jo, com a humil escolar figuerenc, vull contribuir-hi en tot el que pugui. En tota nació ha d’haver-hi una o unes autoritats per a imposar l’ordre. Aquestes autoritats constitueixen el govern. Els modes de governar, o sigui les formes de govern són moltes, però les principals són dos: la monàrquica, que és quan el poder suprem de la nació resideix en un sol individu anomenat rei, emperador o sultà, i la republicana, que és quan el poder superior de la nació l’exerceixen varis individus que, de comú acord, en nomenen un per a presidir; d’aquest se’n diu President de la República. La monarquia es divideix en electiva i hereditària, segons que el sobirà arribi al poder per herència o per elecció. També pot haver-hi Dictadura, que nosaltres, en 7 anys, ja hem tingut temps de tastar, i que és la dominació suprema temporal i enèrgica d’un sol individu. De república també n’hi ha de moltes classes, però les principals són dos: la unitària i la federal, segons que la nació es regeixi amb una constitució o que cada regió tingui les seves lleis o el seu estatut per governar-se ella mateixa. És a dir, que en la monarquia governa un sol home “por la gracia de Dios ”, mentre que en la república governa el poble, que és, que ha d’ésser, l’únic sobirà dels seus destins. I ara parlem un xic de la desapareguda, (i ja era hora!), monarquia espanyola. El desprestigi d’aquesta monarquia venia ja del passat segle, de les guerres colonials en les quals hi perdérem tot, pessetes, homes i honor. Després la impopularitat de la guerra del Marroc, la Dictadura, que fou la mordassa de ferro que, per mediació del general Primo de Rivera, imposà l’ex-rei al poble espanyol i, per últim, l’afusellament dels herois de la República Espanyola, Galán i García Hernández, que fou la gota d’aigua que feu desbordar el vas, ja ple, que el poble espanyol aguantava de la finida monarquia. Caigut ja Primo de Rivera, l’ex-rei va veure que sols unes eleccions el podien aguantar al tron, quan, precisament, va succeir tot el contrari. El poble no podria suportar la cosa iniqua i vergonyant d’afusellar dos homes en 24 hores, sense formació de causa, i per això en les eleccions municipals va expressar rotundament que el seu desig era que el rei se n’anés i que no tornés mai més. Davant d’això, l’ex-monarca el que devia fer, si li quedava una mica de vergonya, era fugir, i així ho va fer. [...]