Resistència alemanya
És útil que sigui el mateix Trump qui desmenteixi els seus aduladors. Aquesta setmana l'hem sentit vantar-se de com la resta dels països del món desitgen, segons ell, llepar-li el cul (una imatge certament desagradable). Hem vist també el seu vicepresident, J.D. Vance, fent-se el milhomes amb els xinesos, tractant-los despectivament de “pagesos”, tot i que el pagès més rústic serà sempre més educat, i de conversa molt més interessant, que aquest escriptoret que personifica l'absència de talent, tant en literatura com en política. Per a aquells que ens adverteixen que el trumpisme és més sofisticat del que som capaços d'entendre, o que no fa gaire aplaudien les suposades aportacions literàries de Vance, és bo que els seus referents es mostrin tal com són.
La constant cridòria trumpista fa que es dediqui menys atenció a notícies com la de la nova Grosse Koalition alemanya, que en principi és feta per barrar el pas al poder als neonazis d'Alternativa per a Alemanya (AfD), és a dir, per posar un cordó sanitari a l'extrema dreta. Però a més, en el context actual, serveix de contestació europea a les provocacions nord-americanes. Una reafirmació de principis: Alemanya no vol tornar a cedir, i no ho fa, davant de l'autoritarisme ni dels discursos il·liberals, en qualsevol de les seves formes. Això, unit a la fermesa precisament de la Xina davant dels atropellaments de Trump en forma d'uns aranzels grotescos (tan paradoxalment com es vulgui, atès que la Xina no deixa de ser una dictadura comunista), permet pensar en un panorama geopolític que no era ni tan sols imaginable fins fa poc. Europa i la Xina en una banda, els EUA i Rússia en una dimensió incerta.
Les Grosse Koalitionen, d'altra banda, són ambivalents i poden tenir efectes diversos, com es va veure en els diferents mandats d'Angela Merkel. També són d'extrapolació difícil a altres sistemes polítics. En el cas d'Espanya, el més semblant a una gran coalició entre el PP i el PSOE va començar amb la Loapa del 1981 i va culminar el 2017 amb l'aplicació del 155: en general, quan s'han posat d'acord els dos grans partits espanyols ha estat per recentralitzar poder, o per laminar l'autogovern de les comunitats autònomes, particularment de la díscola Catalunya. Per altra banda, de l'acord de coalició entre una CDU i una CSU victorioses i un SPD minvat sí que és valuosa la defensa del susdit cordó sanitari contra l'extrema dreta. Més encara vista des d'aquí, on el PP no tan sols fa pactes obertament amb un partit feixista com Vox, sinó que governa amb ells al País Valencià i les Balears.
L'acord de govern alemany farà canceller Friedrich Merz, un personatge que és la negació de tota il·lusió. Tanmateix, és important que Europa compti amb una Alemanya que surti de la inacció en què s'havia situat darrerament, o que s'esforci per sortir-ne. Més enllà de les –equivocades– polítiques de rearmament, urgeix que la UE es posi a treballar en les respostes als desafiaments d'uns EUA que ja corren per la senda dels búfals embogits i desbocats, agafats a una agenda aïllacionista.