El retorn dels vampirs a Xile

Fa un parell d'anys, el cineasta xilè Pablo Larraín va estrenar El Conde, una pel·lícula que caracteritzava, en to de farsa o d'esperpent, el dictador Augusto Pinochet com un vell vampir que sobrevolava el país amb la seva capa de general. També espremia els cors de les seves víctimes i, amb la sang, es feia batuts que li proporcionaven el vigor necessari per perpetrar els seus vols nocturns. La metàfora de la pel·lícula era evident, però malgrat això, o potser precisament per això, funcionava amb contundència: al cap i a la fi Pinochet —com altres dictadors, de Franco a Putin, passant pels que vostès vulguin— sí que la tenia, una certa fesomia vampírica. I sí que el seu règim, que va arrasar Xile entre 1973 i 1990, va ser un bany de sang i de cors espremuts. I trencats, i ofegats, i afusellats, i torturats.

Xile ha passat d'enorgullir-se de ser un dels països més progressistes del Con Sud a abismar-se novament en el pinochetisme amb la victòria incontestable de l'ultradretà José Antonio Kast a les eleccions de diumenge, tan sols amb trenta-cinc anys entre un fet i l'altre. Així mateix va ser un país que va sotmetre la dictadura militar de Pinochet a un llarg procés judicial, amb acusacions de tortura, terrorisme i genocidi contra el mateix Pinochet i contra la seva junta militar, amb comandants com Merino, Leigh o Mendoza. Després de l'assalt al Palacio de la Moneda que va acabar amb el suïcidi del president Salvador Allende, la junta militar va usurpar el poder i va governar des de la violació permanent dels drets humans i el saqueig a fons de les arques públiques. El procés contra Pinochet es va desenvolupar entre Xile, el Regne Unit i Espanya, amb la intervenció providencialista de Baltasar Garzón (que després va ser expulsat de la magistratura, oh casualitat, quan va voler obrir un procés semblant contra els crims del franquisme). Va durar fins al 2006, amb un final agredolç: el dictador havia estat acusat i processat pels seus crims, certament, però va aconseguir escapolir-se d'assumir responsabilitats i va morir de vell, als noranta-un anys, a un llit d'un hospital de Santiago de Xile.

Pinochet va caure del poder per mor del resultat del plebiscit del 1988 amb el qual pensava donar permanència i estabilitat al seu govern, però que va perdre. Entre el 2020 i el 2022, Xile va viure un procés constituent que buscava enterrar definitivament la Constitució pinochetista i fer-ne una de nova, que des de les esquerres es va voler que fos pionera en mil coses. El procés va resultar fallit i hi va haver una forta polarització, que ara molts assenyalen com la causa principal del triomf de Kast i l'extrema dreta. Pablo Larraín tenia catorze anys quan Pinochet va perdre el poder, i a El Conde es preguntava pels motius de la persistència del pinochetisme, una ombra tenebrosa que ha planat sobre tot Xile durant les darreres tres dècades i mitja, fins que ha tornat al poder. La metàfora dels vampirs ja hem dit que era òbvia. Els paral·lelismes amb la política espanyola, fins a un cert punt, també.