Retrovisors

"El passat és pròleg"
Shakespeare, La tempesta

Encara que sempre hi passem de puntetes, dijous passat va fer 40 anys del no català a la integració a l’OTAN. Amb un 54% dels vots. I sí, ves quines coses, va ser un referèndum democràtic enmig d’una campanya oficial de la por. I sí, va dividir l'opinió d’una societat que l’endemà, sorpresa democràtica, allà seguia, amb els uns i amb els altres. I sí, ves per on –i val molt la pena recordar-ho quan l’imperi udola de nou–, va suposar una immensa mobilització popular pel no. Com si fos el darrer intent exhaust per provar que el miratge d’una transició democràtica no s’esvaís del tot per l'aigüera. Resultat a banda –un no rotund del País Basc amb el 68% dels vots i l’oposició també de les Illes Canàries–, en va quedar un resum dràstic, una moda funesta i una pràctica duradora: fer tot el contrari del que es pregonava. "Hombre blanco hablar con lengua de serpiente", cantava Krahe sobre Felipe. Aquell "D’entrada, no" dels socialistes va passar a l’antologia del mercadeig polític, del transfuguisme ideològic camaleònic i del pas del temps com a únic polígraf. Suposo que no hi ha imatge més icònica que els mítings dels vuitanta pel no protagonitzats pel pacifista Javier Solana, que va acabar sent el secretari general de l’Aliança Atlàntica. 40 anys després, ai l’as, surt el senador americà Lindsey Graham, influent peó de Trump, bramant per la no col·laboració espanyola amb la guerra imperial i il·legal a l’Iran, tot recordant que abans havien estat grans aliats. Caldria demanar-li que ens aclarís què és, exactament, abans. La guerra il·legal del vesper de l’Iraq de la qual encara paguem les conseqüències? O parla d’abans de l’abans? Que un recordi, transmès pels avis de boca a orella, l’OTAN són aquells militars que van mantenir, legitimar i sostenir el franquisme tots els anys que va durar. Poca cosa a agrair, ja ho veuen. A recompte d’inventari quedaria la lúcida querella que aleshores va interposar Lluís Llach contra el PSOE per incompliment de programa electoral. El jutge va venir a dir-li que tenia més raó que un sant i lamentava no tenir cap marc jurídic habilitant per signar cap sentència. I això que Llach només demanava una pesseta d’indemnització per danys i perjudicis.

Un dia abans del dia del paràgraf anterior, dimecres passat, també va fer 22 anys dels terribles atemptats a Madrid de l’11-M. Mayor Oreja, inasequible al desaliento, no va desaprofitar l’efemèride, al costat d’Aznar, per ubicar l’autoria intel·lectual"en els serveis secrets d’un país veí". Obrin els ulls esbatanats, perquè ubica la conspiració en la maçoneria francesa. Sense cap prova, esclar. La bestiesa només serveix per constatar que ni les teories de la conspiració són tan noves ni van començar embogides ahir nit. Nien, i fa molt, en l’ambient i s’han anat escolant com l’aigua. Passa, però, que el menyspreu actual a les víctimes de la dana relliga massa directament amb el menyspreu a les associacions de víctimes de l’11-M, i aquells atacs roïns i immisericordes contra la dignitat i integritat de Pilar Manjón. Però, com que no sempre guanya l’oblit, caldrà recordar als quatre vents que el darrer mort d’aquell funest març es va produir a Iruña, quan el forner Angel Berrueta es va negar a penjar un cartell on es culpava ETA de la massacre de Madrid. Els que ho van intentar van pujar a casa, van agafar una pistola, van tornar a baixar i el van assassinar. Una punyalada d’un fill i quatre trets d’un pare. El pare que va disparar era el policia nacional Valeriano de la Peña. Fill i pare foren condemnats a 15 i 20 anys de presó. Ben aviat van aconseguir permisos penitenciaris atípics i irregulars. El policia mai fou expulsat i va seguir cobrant el seu sou. Bromes de la democràcia, quan la democràcia és de broma. Però com quadra tot pel retrovisor. Tant, que per moments sembla que no ens hàgim mogut gaire. O que retrocedim acceleradament.

El dilema del retrovisor –per a qualsevol conducció no temerària, sempre preceptiu i recomanable– és que pots fitar molt enrere i furetejar totes les contradiccions del futur que vindrà. Sovint has d’aturar la marxa i recordar respirar. El dia abans del jorn de l’anterior paràgraf, dimarts passat, va fer exactament 103 anys de l’assassinat a sang freda, sota criminals trets patronals, de Salvador Seguí, el Noi de Sucre, i del seu inseparable Francesc Comas Paronas. Proscrit el funeral de Seguí a Barcelona, 200.000 persones van assistir al comiat del seu company, en la ciutat que fa ciutat en temps fotuts i en moments pitjors. Coincidències del calendari, sempre m’ha semblat profètic que l’Ovidi Montllor, roig per fora i negre per dins, marxés de vacances el mateix dia que Seguí. I com que el retrovisor, si no badem, tot ho enregistra, aviat farà 50 anys de l’assassinat a trets del militant anarquista Oriol Solé Sugranyes quan estava a punt de creuar la ratlla d’una frontera pirinenca que mai no serà frontera, però que aleshores ho era. A vida o mort. El 6 d’abril, sí, farà 50 anys de l’espectacular fuga de Segòvia –i era l’Ovidi qui feia d’Oriol a la pel·lícula d’Imanol Uribe, on entonava El rossinyol al menjador de la presó–. Al capdavall, és talment com si el retrovisor informés puntualment que, en realitat i a cada passa, continuem provant de fugir. Encara.

2025, sí, va cloure amb el pretès 50è aniversari de la commemoració de la mort al llit de Franco. El substantiu és llit, no pas Franco. Però rellegint Una recança infinita, del bo d’en Josep Maria Muñoz (Arcàdia, 2025), penso que, sense retrovisor, anirem coixos i cecs, i ens oblidem d’unes quantes coses. Una, per exemple: que tot just ens van deixar tornar a votar, resulta que el 75% de la societat catalana va tombar el franquisme electoralment i d’una sola revolada. D’espontani, allò, no en tenia res. La ruptura catalana, la trama de la resistència i la xarxa de totes les reconstruccions, havia començat, sense interrupcions, un fosc 1 d’abril del 1939. Entremig, dècades de feines de moltes i molts, de picar pedra i ferro, gel i fel, d’apedaçar cada parrac, de reteixir cada forat o d’omplir cada buit. El retrovisor, que tantes vegades s’embruta o es trenca, cal reparar-lo amb cura i netejar-lo periòdicament, per no acréixer la sensació de ser enlloc, per afinar on som i per descobrir, mutatis mutandis, que les cruïlles contemporànies van carregades del pròleg del passat. El retrovisor raona amb tot detall causes i efectes, trencadisses i destrosses, erms i exilis. Però també, i sobretot, escrit en el penúltim divendres d’hivern, les vies de sortida, el mapa de la tasca i el brou de l’esperança. Són allà.