Al revolt del bucle

BarcelonaViure en bucle té avantatges. No s’avança, però és confortable. Sobretot quan es comença a veure venir el següent revolt i se’l reconeix perquè ja s’hi ha passat abans. La història d’Espanya és un bucle perfecte pel qual pugem i baixem generacions senceres. Avançar demanaria més sentit de la realitat, menys arrebato i menys rauxa, més capacitat de pactar i resolució executiva. Requeriria el reconeixement de l’altre i la voluntat d’arribar a pactes estables.

Arriba l’11 de setembre un any més amb el gran tema polític obert i més a prop de la casella de sortida de l’oca que del final del joc, després de passar per la presó, pel pou i per alguna drecera que conduïa als llimbs. Des de la sentència que va laminar l’Estatut tot han sigut acceleracions i sofriment, sense que hi hagi hagut veritables avenços polítics. Els progressos podrien arribar fent de la necessitat virtut si es reconeguessin algunes conclusions. M’atreveixo a proposar-ne algunes:

• Sense l’estabilitat de Catalunya, Espanya està abocada al bloqueig.
• L’independentisme és un actor clau, legítim i ha de ser respectat escrupolosament per l’Estat.
• La reforma de l’arquitectura territorial només arribarà per necessitat de l’aritmètica parlamentària i no per convenciment i acceptació de la pluralitat d’Espanya.
• Cap pacte realment de fons serà estable i es podrà implementar sense algun tipus d’acceptació per part del PP.
• El poder judicial s’ha de renovar i ha de respondre a la realitat política i social.
• Quan la Fiscalia planteja reformar les competències “obsoletes” de l’Audiència Nacional és l’oportunitat d’acabar amb la seva vigilància política.
• El referèndum de l’1-O va ser un extraordinari èxit de voluntat de ser i resiliència col·lectiva que no complia els requisits per ser reconegut internacionalment.
• Les lleis de transitorietat van trencar la confiança de massa catalans en la cohesió.
• La unilateralitat i la proclamació de la independència van demostrar els seus límits ja el 2017.
• L’amnistia és una píndola amarga a Espanya i ha de ser reconegut el coratge polític d’implementar-la.
• Tots els vots compten.
• La competència interna entre ERC i JxCat va condicionar les decisions el 2017 i ho continuarà fent ara.
• El reconeixement polític de l’expresident Carles Puigdemont és una excel·lent notícia per portar el conflicte a la política.

Com que els dos grans partits espanyols no seran capaços d’obrir un procés constituent, és el moment de negociar el reconeixement polític nacional i mesures de millora de la relació econòmica amb Espanya. El món no espera i aquest racó del sud d’Europa necessita mirar endavant. Sortir del bucle.

Aquest Onze de Setembre hem demanat al president i als expresidents de la Generalitat una visió de cap on va Catalunya. Les respostes les podeu llegir a les pàgines de la secció de Política i exemplifiquen bé la visió de la situació des de les diverses posicions ideològiques i també des de la lectura que s’ha fet dels anys que han seguit a l’esclat del 2017, ara fa gairebé sis anys. Les últimes eleccions a Catalunya les ha guanyat el PSC, que està representat per l’expresident Montilla –malauradament, no hem pogut demanar l’opinió a l’expresident Maragall; tampoc ha pogut ser amb l’expresident Jordi Pujol.

I ARA QUÈ?

L’aritmètica parlamentària dona avui una oportunitat de negociació privilegiada després de molts anys. Avui no sabem si els polítics seran capaços de sortir d’un bucle que per a uns fa segles que dura i per a d’altres algunes dècades. El cas és que les transformacions del segle XXI són extraordinàries i el món no ens està esperant. La pobresa ha crescut un 30% en els últims anys, l’atur juvenil és de rècord dins d’Europa, la qualitat de l’ensenyament és més que millorable i els resultats en competències bàsiques són penosos, els centres de recerca no tenen prou finançament, les costures de la sanitat estan més que tensionades, l’habitatge és un malson per a joves i grans, la contaminació ens mata, la igualtat de gènere és una batalla permanent.

Comença el curs polític amb unes cartes noves i bones per a la negociació de millores. Si els representants d’avui faran gestió o gestualitat ho sabrem en els pròxims mesos. Mentrestant, la societat catalana continuarà bategant al seu ritme. Si els dos ritmes es compassen, ho veurem a mitjà termini en aspectes com la credibilitat de la democràcia i de la política.