Del rock satànic a Rosalía

Fa mig segle, cap al 1975, la música popular en llengua anglesa (és convenient fer aquesta remarca) va viure una explosió creativa i suposadament transgressora que semblava desafiar el sistema. En realitat, passava tot just el contrari: el turbocapitalisme, en feliç expressió del professor Gonçal Mayos, no perd cap oportunitat per guanyar terreny. Àvids de sensacions fortes, els adolescents de l'època van integrar-se així en la Gran Roda del Consum, en aquest cas la de la indústria discogràfica, que llavors passava sens dubte pel seu millor moment. L’estètica satànica va emergir com una forma de provocació banal, acompanyada d'acne i borrissol sota el nas, a partir de grups com Black Sabbath. La influència de la pel·lícula L'exorcista (1973) i les seves múltiples imitacions més o menys matusseres va ser important. La iconografia d'aquells grups de rock –creus invertides, veus guturals, invocacions demoníaques– no responia a cap adhesió literal al satanisme, per descomptat. En general, formava part d'una estratègia per generar soroll, escandalitzar tietes octogenàries i consolidar una identitat contracultural que, en realitat, era un simple target comercial. Sigui com sigui, els referents eren religiosos. Amb el pas del temps, però, aquella estètica va perdre el seu poder pseudosubversiu. La cultura popular va assimilar-ne els continguts, convertint-los en icones paròdiques i totalment inofensives (vegeu, per exemple, la pel·lícula d'animació de 2005 La núvia cadàver, de Tim Burton, destinada a un públic infantil). La cultura de masses és autofàgica. Avui, una samarreta amb una creu invertida o coses per l'estil impressiona tant com una corbata. És a dir, gens.

Un cop consumida aquella veta de carbó infernal, l’espiritualitat postmoderna va començar a manifestar-se amb llenguatges força allunyats de les grans narratives religioses. És tot just en aquest escenari postmodern que artistes com Rosalía han recuperat la simbologia catòlica no com a provocació, sinó com un vehicle expressiu que ja va temptejar l'astuta Madonna fa més de trenta anys. He observat amb atenció, diverses vegades, l'extraordinari videoclip de Berghain, que és el primer senzill del disc Lux. En termes estètics, és un producte impecable. Si dic que està carregat de referències religioses no descobriré res de nou, segurament perquè són massa òbvies, massa clares, massa llamineres. Formen part del consum fast food, i probablement representen el revers de la contemplació espiritual, que per definició vol una mirada interior silenciosa, lenta i no per força plaent. Això no és cap crítica a la cantant Rosalía, artista de trajectòria impecable, sinó als qui fan una lectura –diguem-ne– doctrinal d'aquest gir. L'estètica catòlica no s’utilitza per escandalitzar ni per fer mofa de res ni de ningú, però això no significa que tingui un recorregut que vagi més enllà de les regles del joc del consum musical. Si a curt o a llarg termini això pot implicar canvis en la conducta espiritual dels joves, no ho sé pas; atesa l'enorme popularitat a escala mundial d'aquesta cantant, no és en absolut descartable. A diferència del rock satànic dels setanta, que rebutjava la religió com a institució opressora, Rosalía s’apropa al catolicisme però ho fa des d’una òptica descontextualitzada i estetitzant. No duu adherit cap compromís i, sobretot, no implica cap canvi o transformació profunda. La temptació de pensar que tot plegat deriva d'una recerca de sentit en un món ultrafragmentat és gran, però s'ha de posar entre parèntesis.

En el seu últim llibre –una lectura de la filòsofa Simone Weil–, Byung-Chul Han recorda que la digitalització ens ha habituat a tenir-ho tot –que tot hagi de ser– "immediatament assolible, disponible, calculable i consumible". A diferència de l'atenció profunda que reclama la recerca espiritual, l'atenció que fomenta la Gran Roda del Consum (inclosa la musical) és per força fragmentària i efímera, fungible. Aquests dos tipus d'atenció no són simplement diferents: en realitat són antagònics. Si als anys setanta la provocació passava per invocar el dimoni amb una guitarra elèctrica al màxim de volum, avui pot passar per vestir-se de monja. En tot cas, la gran provocació, la provocació suprema que fa trontollar la roda, és allunyar-se de tot allò que sigui "immediatament assolible, disponible, calculable i consumible". Pregar en silenci en una habitació a les fosques, i no explicar-ho a ningú, és potser l'acte més subversiu que es pot fer avui: atempta contra el mateix nervi del sistema, que no és altre que el consum.