Rodalies gratis
El servei de Rodalies serà gratuït a Catalunya fins a nova ordre. Els dies que funcioni, esclar. També fins a nova ordre el secretari d'estat de Transports i Mobilitat Sostenible, un cert José Antonio Santano, número dos del ministre Óscar Puente, ha estat enviat a Barcelona sense bitllet de tornada per “reforçar la supervisió directa i agilitzar decisions” davant del “caos ferroviari” a Catalunya. Sona quasi a desterrament, a alt funcionari caigut en desgràcia i enviat a colònies com a càstig. També recorda una mica el gest del general De Gaulle, que diuen que va prometre no canviar-se la roba interior fins que França no s'alliberés de l'ocupació nazi. Va ser una mesura impopular en l'entorn més proper al general.
Les bromes serveixen per acostar-se a un problema quan la solució no es veu ni tan sols en la llunyania. Ningú gosa vaticinar quan es podrà disposar a Catalunya d'un servei ferroviari en plenes condicions de “normalitat” i “seguretat” (són les dues paraules que resumeixen el desgavell), i ni tan sols es pot parlar d'un “retorn” a aquestes condicions, perquè la normalitat feia molt de temps que no existia a les Rodalies catalanes. Els governs socialistes de Catalunya i de Madrid han optat pel reconeixement del deteriorament de les infraestructures ferroviàries. És un reconeixement formulat en clau de llenguatge polític: això vol dir amb abundància d'adjectius i escassedat de detalls. No es tracta tant de donar un diagnòstic afinat (no el té ningú) com d'evitar que se'ls pugui acusar d'amagar l'ou o d'intentar minimitzar el problema. Per això tant la consellera Paneque com el ministre Puente no escatimen qualificatius a l'hora de descriure la situació: deplorable, horrorosa, lamentable, etc.
L'esforç té una part meritòria (no caure en la negació del problema), però tampoc evita incongruències, errors o –com comentava Antoni Bassas fa uns dies– expressions desafortunades, en referència al dia que la portaveu Paneque va afirmar que Rodalies estava “en un estat lamentable, molt pitjor del que ens hauríem imaginat”. La frase, en efecte, implica que no havien comprovat la realitat, sinó que parlaven i discutien sobre la qüestió de Rodalies a partir del que “s'imaginaven”. Lligada amb això hi ha la qüestió de la degradació del llenguatge en l'àmbit polític: quasi mai es debat sobre res concret, sinó sobre el discurs –el relat– que cada partit ha generat a partir d'uns fets, i de la seva contraposició amb el discurs –el relat– que han generat els contraris. Quan aquests discursos o relats acaben topant contra la realitat, es trenquen i deixen un buit desolador, davant del qual només queda reconèixer que tot és pitjor del que podia semblar.
Els serveis públics mai són “gratuïts”: els paguem els contribuents amb els nostres impostos, i per això tenim dret a exigir que estiguin gestionats des de la realitat i no des de la imaginació dels governants. Una de les grandeses de la democràcia és pagar impostos i tenir serveis públics de qualitat per a tothom. Subratllem-ho: de qualitat i per a tothom.