La cultura ha deixat de ser un complement per convertir-se en una necessitat estructural de les nostres societats. En un context de canvi accelerat com el que vivim, marcat per la incertesa i la fragilitat de trajectòries vitals, el que durant dècades van fer l’educació i la sanitat –garantir oportunitats, seguretat i progressos compartits– resulta ara insuficient si no va acompanyat d’elements que ens facin sentir junts, que donin sentit a les vides, que generin vincles. I és en aquest context on la cultura i els seus equipaments i activitats ens poden ajudar significativament.
Aquesta funció de donar sentit i d’articular es desplega en diferents esferes. En l’educació, la revolució digital i el trencament de referents fan que l’escola ja no pugui limitar-se a transmetre coneixements estandarditzats; ha de contribuir a formar persones capaces de reprogramar-se, de treballar amb altres, d’habitar la diversitat i d’interpretar críticament la realitat que les envolta. La capacitat d’imaginar, de crear, de combinar llenguatges i experiències és avui tan rellevant com el domini de continguts acadèmics, i és aquí on la cultura –en forma d’arts, pràctiques juvenils, llenguatges digitals– deixa de ser perifèrica per esdevenir central. Però el mateix passa a la salut, on els estudis urbans mostren correlacions consistents entre nivell educatiu, participació cultural i indicadors de benestar i esperança de vida. També en les experiències d’inclusió i de comunitat, la cultura proporciona relats, símbols i espais compartits que permeten reconèixer-se com a part d’un “nosaltres”, més enllà de les fractures de classe, origen o edat.
Per això, quan es parla de cultura cal fer-ho en sentit general i transversal. No estem només davant de la “gran cultura” que preserven els grans equipaments, sinó d’un conjunt de pràctiques, sabers i llenguatges que travessen la vida quotidiana: la música i els estils juvenils que reconfiguren la relació entre escola i adolescència; les cultures digitals que desplacen l’eix de la transmissió des dels adults cap als joves; les cultures de barri o de poble que resisteixen a la mercantilització de la ciutat i reivindiquen el dret al lloc.
Assumir la cultura com a element transversal implica repensar les polítiques públiques més enllà dels compartiments estancs. La combinació d’educació i cultura esdevé clau per afrontar els reptes del treball, la innovació i la convivència en societats altament heterogènies. Les polítiques educatives, pensades per a una democràcia de masses relativament homogènia, avui xoquen amb trajectòries més trencades, identitats múltiples i demandes de personalització, mentre que les polítiques culturals arrosseguen el llast d’haver estat sovint considerades secundàries, i molts cops desvinculades de les polítiques que busquen reforçar la inclusió i l’autonomia ciutadana, quan, en canvi, l’experiència del Pla de Barris a Barcelona posa en relleu la seva significació.
En aquest escenari, la idea de ciutat educadora –que té aviat una cita mundial a Granollers– ofereix una clau de lectura útil, també per a Catalunya en el seu conjunt. Entendre la ciutat, la vila o el poble com a espai educador vol dir assumir que la formació no s’esgota en el que passa a l’escola: la ciutat esdevé currículum, amb racons, trajectes, equipaments, festes i conflictes que eduquen tant o més que els continguts formals. Aquesta concepció obliga a repensar el municipi com a actor educatiu i cultural central, no subsidiari, capaç d’articular urbanisme, educació, cultura, salut i polítiques socials des del criteri de proximitat.
Catalunya disposa d’una base important per avançar en aquesta direcció: una xarxa extensa de biblioteques públiques, auditoris, teatres, centres cívics, escoles municipals de música, ateneus i casals, desplegats tant a les grans ciutats com en ciutats mitjanes i municipis petits. El repte que tenim ara ja no és tant la quantitat d’equipaments com la seva articulació al servei d’una estratègia cultural que busqui complicitats i aliances amb altres polítiques i espais. Les experiències de plans educatius d’entorn, de plans comunitaris o de programes que vinculen equipaments culturals i centres educatius –des de les biblioteques fins a les residències d’artistes en l’àmbit escolar– apunten una manera de fer que molts municipis catalans han anat explorant, sovint amb pocs recursos i molta creativitat. El pas pendent és convertir aquesta constel·lació d’experiències en una política de país que entengui els equipaments culturals com una gran infraestructura per fer comunitat, i no només com a contenidors d’activitats. Això vol dir reforçar la dimensió participativa i deliberativa perquè la ciutadania no sigui només usuària, sinó coproductora de la vida cultural.
