No sembla que les dues manifestacions convocades dissabte a Barcelona pel caos de Rodalies puguin superar la participació que hi va haver el desembre del 2007 en la protesta per un caos semblant. Primer, perquè allò va ser un despertar i això d’ara és un remake. I segon, perquè ja ens ho hem dit tot. Més encara: ens hem dit de tot, incloent-hi el referèndum d’independència, la suspensió de l’autonomia, l’empresonament de polítics i activistes, i unes quantes batalles campals amb la policia. Vam ser el català emprenyat i ara som el català baldat.
A més a més, la manifestació del 2007 va ser una varietat del secular "Escolta, Espanya". Era un acte simultani de denúncia i d’afirmació nacional. Les de dissabte estan llastades per la decepció d’haver vist sacrificar tanta unitat a l’altar dels recels interns i les agendes particulars dels suposats estrategs. La repressió ha fet mal, però la desunió n’ha fet molt més. Per això no hi ha una manifestació sinó dues.
És entendridor comprovar que el manifest de convocatòria del 2007 demanava el traspàs a la Generalitat de la xarxa de transport i infraestructures, la recaptació i gestió dels impostos a Catalunya i la publicació de les balances fiscals. Tornem a ser al mateix lloc, a la casella de sortida del Monopoly, després de passar per la presó. Què més els podem dir i què més ens podem dir a nosaltres mateixos, si han passat 18 anys i s’arriba igual de tard a la feina en trens guixats i estacions amb ascensors espatllats, i Catalunya continua vivint en l’asfíxia premeditada que va retratar Trias Fargas? Sempre és bo alçar la veu per exigir les coses que ens han negat, però el dol per l’ocasió perduda ha convertit la legió del 2007 en un país d’escèptics escaldats.
