Rosalía i el treball com a identitat
Després de tres anys de silenci pel que fa al seu projecte musical en solitari, Rosalía acaba de publicar Lux. Un disc en el qual explora la mística femenina i es rendeix a la religiositat, convertint-se en receptacle d’un saber superior, com ja van fer santa Teresa de Jesús o Hildegarda de Bingen. Així ho desvelava la mateixa artista a Popcast, el pòdcast de música del New York Times, una setmana abans de la publicació de l’àlbum.
El que també han revelat aquestes primeres entrevistes és el seu procés creatiu: més enllà d’estar-se davant de la pàgina en blanc, comparteix la seva rutina de matinar i d’anar a dormir molt tard per passar-se el dia a l’estudi. No és la primera vegada que sentim Rosalía parlar de la seva dedicació a la feina. En la seva col·laboració a New woman (2024) amb Lisa ja deia “Yo vivo pa' cantar, no canto pa' vivir”, o a Antes de morirme (2016), amb C. Tangana, “To’ día working, sin descansar”. En els últims anys hem vist una projecció de la figura de Rosalía com una artista devota a la seva feina totes les hores del dia.
A l’entrevista amb els periodistes musicals de Popcast comenta que ella necessita escriure les seves lletres estirada al llit. Només així, en un estat d’ensomni, pot escriure bé. Aquesta imatge ens remet al videoclip de Tuya (2023), en el qual Rosalía apareix cantant, escrivint i arreglant-se en un llit rodó com el de Hugh Hefner, el fundador de la revista Playboy. Aquest famós llit, que va analitzar el filòsof Paul B. Preciado a Pornotopía (Anagrama, 2020), estava equipat amb vídeo, telèfon, ràdio i fil musical; era una autèntica plataforma de producció multimèdia des d’on el magnat treballava sense descans –segons el seu biògraf consumia dexedrina, una amfetamina que elimina el cansament i la son–. Preciado assenyala que Hefner havia inaugurat, molt abans de l’aparició de les xarxes socials i els mòbils, el règim farmacopornogràfic, un moment en el qual el treball i l’oci han esdevingut indiscernibles en un mateix espai. I és que, tot i que Rosalía no vol caure en etiquetes ni identitats, n’ha creat una de molt sòlida a través de la personificació de la figura d’artista, sempre disposada per a la creació.
L’artista o geni és una figura que culturalment s’ha associat al creador obsessiu, immers en els seus interessos i treballant a deshora. Però Rosalía no és una pintora solitària tancada al seu taller. Té contracte amb una gran discogràfica i treballa amb un equip que ha de ser capaç de marcar-li el ritme i de dissenyar totes les seves aparicions públiques perquè ajudin a bastir el concepte per al nou disc: els vestits blancs, els vels, Callao com una aparició mariana, l’aurèola decolorada als cabells... Malgrat dedicar-se a una professió creativa en el sentit clàssic –no en el contemporani de les classes creatives de Richard Florida–, la seva forma de mostrar-se és un reflex del treballador incansable del nostre temps. I és que filòsofs com Eudald Espluga, Juan Evaristo Valls Boix o Alicia Valdés han analitzat la nostra relació amb la feina en el segle XXI, sobretot a partir de la popularització de les xarxes socials. En el gir del treball contemporani hem esdevingut els nostres caps. Decidits a viure d’allò que ens agrada hem convertit la feina en el pilar fonamental de les nostres vides. Les xarxes socials poden convertir-se en un vehicle per complir el nostre somni, però també ens poden fer esclaus d’unes plataformes privades que només busquen tenir molt contingut per mantenir l’atenció dels usuaris i vendre’n les dades a anunciants. La feina ja no es redueix a la jornada laboral, sinó que en el nostre temps d’oci escollim activitats que ens puguin ajudar a millorar-nos com a subjectes o intentem fer del nostre hobby la nostra professió. El llit de Hefner s’ha estès a tot arreu a través de les xarxes socials comercials.
El neoliberalisme contemporani ha produït la ficció que aconseguir la feina dels nostres somnis i tenir èxit laboral depèn de nosaltres, fent abstracció de les realitats materials i socials de cadascú. Se’ns responsabilitza tant dels èxits com dels fracassos, com si el mite de l’home modern que es val per si mateix fos real i no depenguéssim d’una xarxa de cures que ens manté des que naixem. En aquest context, Rosalía apareix com la imatge perfecta d’una època que ha confós la passió amb la productivitat i la feina amb la identitat. Fins que no puguem pair bé el disc no sabrem si Lux advoca per una abstinència de dopamina o si acaba alimentant la mateixa lògica de la productivitat i la visibilitat constant pròpies del capitalisme de plataformes.