Qui s’ho pot permetre

Recordo un text, d’uns anys enrere, en què Tzvetan Todorov advertia de l’alt risc que significa “una concepció de l’economia com a activitat completament separada de la vida social, que ha d’escapar del control de la política”. M’hi ha fet pensar un acudit del president de Foment, Josep Sánchez Llibre, que denuncia com a “filocomunistes” les polítiques d’habitatge del president Salvador Illa. No fa gaires dies, deia que ell no fa política, però que no pot permetre –referint-se a Pedro Sánchez– que "es criminalitzi els empresaris". A què respon aquest estat d’esperit? Quin és l’objectiu estratègic que li fa dir aquestes coses, quan no es pot pas dir que la lluita de classes estigui gaire exacerbada o que les elits empresarials es puguin sentir atrapades? Més aviat marquen el pas més que mai, i han aconseguit a més que les societats ho assumeixin amb naturalitat. Què queda del vell conflicte de classes en un moment en què al malestar social li costa trobar formes de socialització efectiva?

Tots coneixem la desimboltura verbal de Sánchez Llibre, un dels personatges més hàbils a l’hora de donar color als debats públics i de fer-se escoltar. Una conversa amb ell segur que mai és avorrida. “La propietat privada és un dret fonamental dels ciutadans”, ha deixat anar com a argument definitiu. Però d’un dret fonamental no se'n pot deduir que és absolut, és a dir, que no té límits. Si entrem en aquesta dimensió arribarem al punt que tot està permès a qui s’ho pot permetre. I amb aquesta cantarella, als àmbits de poder –al polític, però a l’econòmic i empresarial també– hi emergeixen figures convençudes que per a ells tot és possible.

Donald Trump i Elon Musk són en aquest moment les dues icones d’aquesta manera d’entendre el món, que els porta a saltar-se les lleis amb tota impunitat i que explica en bona part la deriva de les democràcies liberals cap a formes neoautoritàries. Una via que condueix inexorablement a una afectació dels drets de la majoria de ciutadans. Cada cop hi ha més raons per pensar que estem en temps de ruptura. La pregunta és: cap a on anem? Què sacrificarem de la cultura democràtica que ha permès al món occidental marcar el pas durant mig segle? Per això l’actitud defensiva de Sánchez Llibre em sorprèn. O és que forma part d’una estratègia més de fons? Hi ha moltes qüestions importants que determinaran els pròxims temps, i una és precisament l’enorme abisme en la propietat, que fa que un grup cada cop més reduït amb poder econòmic marqui el pas a tots els altres i afavoreixi una desnaturalització creixent de la democràcia.