El salt qualitatiu

La pregunta que es fan la política i la premsa de Madrid no és si s’ha de tornar a aplicar el 155 o no, sinó quan i com s’ha de fer. Llegint el que s’hi publica aquests dies, no queda més remei que tornar a recordar les paraules d’Unamuno, en una famosa carta a Azorín de l’any 1907: “ Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera) ”. Divendres, a la roda de premsa posterior al consell de ministres, la portaveu Isabel Celaá no rebia gairebé més preguntes que les que d’una manera o una altra demanaven quan es pensava posar en marxa el nou 155. O, si més no, enviar-li al president Torra el requeriment previ, perquè no sigui dit que no es fan les coses pels conductes reglamentaris. Una de les preguntes va incloure la justificació d’aquesta insistència: “Atès el salt qualitatiu que ha fet l’independentisme”, va remarcar la periodista. No ho va dir explícitament, però aquest “salt qualitatiu” és el terrorisme, que per a aquesta premsa ha quedat provat amb les detencions de la setmana passada. Les filtracions que s’han publicat aquests dies (nombroses i detallades, i sense cap respecte per la presumpció d’innocència ni el secret de sumari) no es molesten a dissimular que la informació procedeix directament de fonts policials i judicials que també donen per demostrada l’associació entre independentisme i terrorisme.

Quan detenen alguns dels seus membres, els grups terroristes no fan manifestacions pacífiques al carrer ni llegeixen manifestos amb la veu trencada per les llàgrimes. Això ho fan els ciutadans pacífics quan veuen atropellats els seus drets civils per un estat que no vol escoltar ni hi vol veure. Que només entén la política d’envestir, difamar i castigar, i que truca de matinada. És inútil insistir en el dany irreparable que fan d’aquesta manera a l’Espanya que tant diuen que estimen i defensen, perquè per aquest camí Espanya no es deslliurarà mai dels fantasmes de la seva història, ni de la llegenda negra que arrossega a ulls del món occidental. Però això no els importa, o fan veure que no els importa. Incapaç de qüestionar-se a ell mateix, i encara més de cap redempció, el nacionalisme espanyol condemna els altres, i es condemna a ell mateix, a actuar de la mateixa manera una vegada i una altra.

Per això els moviments ciutadans, i l’independentisme el primer, no es poden permetre cap vacil·lació ni cap badada. Un compromís radical amb la democràcia i amb la pau vol dir això: radical. El dossier sobre Gandhi d’aquest diumenge hauria de ser alliçonador en aquest aspecte: pacifistes no perquè siguem més bones persones, ni més ingenus, sinó perquè hem de voler ser més intel·ligents que l’adversari. En aquest sentit, les crides solemnes però imprecises a “passar a l’acció” i expressions consemblants, o fins i tot les expulsions de l’hemicicle del Parlament, són exemples d’actuacions poc intel·ligents. És regalar-los just el que volen.